Mentre haguem de celebrar el dia 8 de març com dia Internacional de les Dones malament rai. Vol dir que cal reivindicar la dignitat que la dona com a persona es mereix. A les nostres latituds es fan actes institucionals arreu reivindicant per les dones els mateixos drets que tenen els homes. En tot cas el que conta ho hauria de contar és la condició humana, el ser persona, no les diferències donades pel fet de ser home o dona. En els pobles de  l’Alt Pirineu la condició de les dones es similar a la resta del país. Les dones d’avui hem sortit guanyant en llibertat en relació a les nostres padrines. 
 

Recordem la importància de les diverses associacions que les dones tenim a les nostres comarques, gràcies a les quals la dona ha començat a ser visible. El cotxe ha estat un instrument que ha permès que les dones sortíssim de casa amb total llibertat, i no diguem les noves tecnologies: internet, els mòbils ens han apropat molt a la resta de la societat. I avui ja no hi ha tantes diferències, com hi havia abans, entre les dones de poble i les de ciutat, sempre però amb el problema de tenir lluny les escoles i els hospitals, i sense oblidar el problema molt amagat de la violència de gènere. Avui com abans les dones continuem portant el timó de les cases i la nostra presència en la societat és una mica més visible, amb molt poca participació, però, en els càrrecs polítics que tenen poder decisori. Només ens cal fer un cop d’ull als ajuntaments on la presència femenina es escassa. Tot i que crec que l’aportació d’una visió femenina de la quotidianitat és cada vegada més necessària en els diversos aspectes de la realitat que ens envolta.
 

Fa uns dies vaig llegir una notícia que em va esborronar. Al Pakistan es pot tranquil·lament matar a una dona si es considera que ha comés una falta contra l’honor de la família: Un pare va matar a la seva filla perquè s’havia casat amb l’home que ella estimava;el pare la va matar i la va tirar el riu per restablir l’honor que havia estat destruït pel comportament de la noia. 
 

Sembla impossible, estimats lectors, que això encara pugi ser legal  en l’any 2016, després de tants valors aportats pel feminisme. El dret a matar per honor, és una guerra, on impunement l’home mata per mostrar la seva superioritat. Recordem el bolero ‘la maté porque era mía’. Aquesta concepció masclista de la societat ve de lluny, denunciada des de sempre pels moviments feministes. També, però, hi ha dones que ajuden a mantenir aquesta concepció patriarcal de la societat. 
 

Un exemple prou clar el tenim en el cas de la Infanta Cristina i la seva actitud davant els tribunals de justícia. És indignant si ella no té dignitat i es presenta com una dona objecte, les altres dones sí que en tenim, de dignitat. 
 

Sentim vergonya aliena davant de la seva actitud, aparentment sotmesa al seu home, per no assumir les seves responsabilitats. Quina vergonya! Per sort cada dia hi ha més persones conscienciades en la necessitat de treballar per aconseguir la igualtat entre home i dona.