La percepció de l’humà, com a gènere o espècie humana, és a dir les dones i els homes considerats col·lectivament, és un concepte modern.

El refranyer tradicional no arribarà ni a plantejar el tema.

En català, Pompeu Fabra el 1932 va definir la paraula ‘humà-ana’ amb les explicacions tradicionals «relatiu o pertanyent a l’home, propi de l’home...» i amb les comparacions tradicionals de «la natura humana, la intel·ligència humana», però hi va afegir també «el gènere humà, la raça humana». El Diccionari Enciclopèdic de Salvat Editors del 1934 definí encara ‘humà’ com a «referent a l’home o propi d’ell, referent a la humanitat, llinatge humà... naturalesa humana... home o persona humana». La Gran Enciclopèdia Catalana del 1975 va introduir dins la definició del mot l’apartat de «gènere humà o espècie (o raça) humana».

Així doncs la «consciència d’espècie dels humans», com diu el savi Eudald Carbonell, comença a aparèixer amb la revolució industrial al segle XIX. I, no cal dir-ho, amb l’ajuda de la publicació de L’origen de les espècies, produïda per Charles Darwin el 1859, de la qual en feu una primera edició de 1.500 exemplars que s’exhaurí tot seguit.

Si prendre consciència d’un mateix és important sempre, encara ho és més tenir consciència crítica. No hem d’oblidar que la fi de l’esclavitud, en el món occidental, no es produirà fins al final del segle XIX. I que la Declaració Universal dels drets Humans, proclamada per l’ONU, data de 1948.

Amb la paraula ‘humanitat’, en català, succeí semblantment a la que n’és la seva arrel ‘humà’. El 1932 Pompeu Fabra n’escriví «condició d’ésser humà, natura humana...gènere humà». I la Gran Enciclopèdia Catalana el 1975 hi afegí «els homes considerats col·lectivament».

Al nord d’Andorra, Jean Jaurés, nascut a prop de Tolosa del Llenguadoc, fundador del partit socialista francès el 1901, fundà a Paris el 1904 el diari L’Humanité, òrgan oficial del partit socialista, morint d’un atemptat.

Al sud d’Andorra, Lluís Companys dirigí el 1931 els inicis de La Humanitat, diari sorgit a Barcelona, que esdevindria l’òrgan oficial d’Esquerra Republicana de Catalunya, morint afusellat.

La xerrada feta per Eudald Carbonell, dins del cicle de conferències Crèdit Andorrà Global Fòrum, el passat dimecres 24 de febrer, va ser una interpel·lació directa a assumir una mica  més enllà de la consciència que hem adquirit gràcies a l’evolució natural més la resocialització de la revolució científico-tècnica.

Concretament ens va convidar a assumir una consciència crítica per tal de poder donar solució als reptes actuals de civilització, front als quals avui per primera vegada la humanitat està capacitada i obligada a plantejar-se.

Humans, cap a on anem?

Aquesta és una possible pregunta a fer-nos, entre altres, i a la qual Eudald Carbonell va intentar donar resposta.

Per saber cap a on anem cal saber d’on venim. Només sabent o tenint coneixement del passat es pot saber cap a on anem. I només amb consciència crítica per a saber cap a on volem anar, podrem corregir la trajectòria definida pel passat i que apunta el present. El passat no es pot canviar, però sí el present.

Resumint molt breument i segons la meva limitada comprensió  dels coneixement i pensaments elaborats a partir d’aquells per Eudald Carbonell, contrastats amb altres entesos en altres especialitats que les seves (geologia, geografia, història, arqueologia...), totes les civilitzacions que ens han precedit s’han extingit, passant abans per uns processos similars de formació, creixement, equilibri, complexitat, acceleració del creixement, crisi sistèmica i col·lapse del sistema amb extinció de la civilització, en un procés d’evolució natural, sense que l’home hagi pogut sortir del cicle evolutiu en no tenir consciència col·lectiva del fet en si, ni d’on es trobava.

Avui però i gràcies a la revolució tecnològica i la seva socialització, la humanitat ha pres consciència del seu gènere i de la seva espècie. I per primera vegada, segons Carbonell, l’home té la possibilitat, si actua com a espècie i racionalment, és a dir críticament, de canviar la trajectòria de l’evolució natural de la nostra civilització, que de no fer res o altrament a com s’ha fet sempre, està condemnada a l’extinció, seguint les fases que han seguit totes les civilitzacions que ens han precedit.

Segons Carbonell ja som en una crisi sistèmica, encara que alguns pensin que aviat sortirem de la crisi. I és qüestió d’uns centenars d’anys només, segons ell i altres entesos, perquè arribi el col·lapse.

El coneixement adquirit per l’home en els dos-cents darrers anys i l’evolució tecnològica i operativa que ha permès desenvolupar encara més aquest coneixement, junt a l’evolució del pensament, dóna a la nostra civilització una oportunitat de corregir la  trajectòria directa cap a l’extinció, si som capaços de canviar els valors caducs que fins avui ens han guiat i actuem racionalment, canviant el nostre present en funció d’un futur diferent que prèviament hem de definit, concretar i consensuar.

La diversitat i la seva conservació és essencial en aquest camí que ens proposa Eudald Carbonell.

El repte no és altre que assolir ser plenament humans a partir de la incorporació d’aquesta consciència crítica d’espècie.

De l’hominització a la humanització encara en falta un tros. Però no podem badar ni perdre el tren perquè la transhumanització ja truca a la porta i l’evolució de la nostra espècie s’ha accelerat, potser,  en sintonia al nostre univers també accelerat que s’expandeix a l’infinit, o no, tot al contrari.

No obstant i per a ser mes caut, prefereixo posar i portar dins del sarró, el  més gran que pugui, i per a poder fer front als reptes que ens prepara l’evolució de la nostra civilització, les tres formes fonamentals de coneixement conegudes fins al present (segons Jorge Wagensberg): el científic o racional, l’artístic o inspirat i el transcendent o revelat.