Hi ha persones que només conèixer-les et causen prou impacte com per no obviar el que t’estan dient encara que tinguis la certesa que en moltes qüestions no congregaries amb elles ni en cent anys. Aquesta setmana he conegut algú que ha fet que hagi de  reconèixer que, sense cap dubte, els polítics sovint som idiotes, bàsicament perquè estem plens de incongruències. No deixa de ser totalment contradictori pretendre que societats democràtiques, cada cop més dinàmiques, canviants, plurals i diverses, que creuen cada cop més en la llibertat de les persones basada en la responsabilitat vers el conjunt social que l’envolta hagin de mantenir-se dins de paràmetres d’ordre estàtic, lineal i  monocromàtic àmpliament injustificat. Administracions complexes, burocràcies  construïdes sobre la desconfiança vers els ciutadans que generen un excés de control i una càrrega impositiva sovint mal distribuïda, provoquen contradiccions i absurditats poc sostenibles. 
 

A casa nostra ‘l’estructura’ s’ha transformat en poc temps en un 4rt Estat que genera obligacions contínues, moltes càrregues i grans incongruències. Posaré algun dels exemples que m’he trobat aquests dies: obliguem als taxistes a donar d’alta un comerç obligant-los a declarar un espai de 20m quadrats en el que no treballen i a tenir en aquest espai un extintor que difícilment faran servir i en canvi no és obligatori portar-ne cap al seu vehicle que de fet sí és el seu lloc de treball. Obliguem a pagar autònoms de 400 € (dels més cars d’Europa) a petits empresaris per ‘sanejar’ una CASS que no sabem si serà capaç de garantir les jubilacions i per un altre costat pretenem invertir en un edifici Núvol sense objecte clar més de 30 milions d’euros, construir un centre d’esdeveniments sense ubicació, un centre d’alt rendiment, un museu de la Ràdio i algunes quantes cosetes més sense descuidar-me de les rotondes, fonts i túnels que també arrosseguem. 
 

Per un altre costat, les ajudes dels programes socials han anat creixent fins a arribar a uns 24 milions d’euros, però per rebre una ajuda de solidaritat o una ajuda per l’habitatge que pot oscil·lar entre uns 100€ i, no sé si en algun cas, supera els 600€, has d’entregar un dossier ple de documents que justifiquin tots els ingressos i despeses, punts de la CASS i etc, etc, i esperar una mitja d’entre un i tres mesos. En canvi, autoritzem al director d’un departament com Andorra Turisme a contractar despeses a criteri propi d’uns 99.999 € amb una sola signatura i en cinc segons. 
 

Vaja, que ens preocupa més que ens enganyi un padrí que demana l’ajut de solidaritat que les contractacions a lliure criteri d’un agent de l’administració. Mirem on mirem podríem seguir comptabilitzant la quantitat de incongruències que el sistema genera i que els polítics sovint compliquem en comptes de simplificar-ho. Hi ha una gran tasca en modificació legislativa i simplificació de càrregues de la mateixa manera que una imminent necessitat d’avaluació de polítiques públiques i simplificació de programes. És un error pretendre carregar contra la històrica estructura territorial com la culpable de les despeses i disfuncions del sistema, no és la modificació de les transferències i competències el que arreglarà tot això. Ni tant sols la reducció del deute passa per aquí ja que, DA proposa una congelació de les transferències però augmentarà el deute del Estat fins a 1.200 milions d’euros al 2019.  
 

Tenim l’obligació de reduir el deute, de prioritzar amb sentit comú, d’avaluar els programes i eliminar tot el que ja no val i simplificar la vida al ciutadà, garantir ,sense esperar més, una CASS sostenible amb una sanitat de qualitat i una disminució de les obligacions que limiten la capacitat de les persones a viure dignament i la dels empresaris a guanyar-se la vida.   
 

I és que ja fa dies que teníem l’obligació de deixar de fer l’idiota tots plegats, penso jo.