Fixar el ‘mirar’ ja és molt, en una societat que no té temps i on l’estereotip principal és el canvi permanent en funció de la mirada del moment. 

Tot i que s’estigui convertint en un mirar indirecte, digital.

Canvi que s’ha justificat  en la necessitat de moviment (viure és viatjar), en la consciència de la temporalitat (el temps fuig), en el sentiment de pèrdua (els anys passen i pesen), en l’obsessió del valor del temps (el temps és or), en la intensitat vital (viure experiències), en l’enaltiment de l’ocupació material (no parar de fer coses), en l’estigmatització del qui no treballa (l’atur com a fracàs social), en la unicitat vital ( la vida són quatre dies i dos són cap de setmana)..

La mirada d’avui, quan es fixa, és una mirada selectiva, que implica l’esforç d’aturar-se, ni que sigui només pel que ens interessa (no mirant la resta i que segurament ens interpel·la però no ens motiva), ni que sigui només digitalment, amb realitat augmentada, deformada o clarament alterada.

Però ‘veure’ és encara més. Implica l’esforç d’obrir-se a sentir i deixar-se influenciar.

Saber veure és però millor. Implica l’esforç de cercar. I cercar comporta saber el que es vol i busca o, altrament saber què esperem rebre.

Venezia, la darrera exposició de fotografia de Joan Ganyet i Solé, que es pot contemplar a la Galeria Pilar Riberaygua d’Andorra la Vella, és una bona ocasió per aturar-se a mirar, fixar la mirada, veure i gaudir del saber veure.

A l’afortunada visió fotogràfica actual de Joan Ganyet i Solé se li afegeix en aquesta ocasió, amb rotunditat i sense timidesa, la visió arquitectònica que mai ha deixat d’acompanyar-lo.

Els motius que relliguen i justifiquen la col·lecció, com són la ciutat de Venècia i el retrat de petits fragments de les seves parets, ens porten per sí sols al món de l’arquitectura i el saber-la veure.

Composició, textures i colors... ens impacten a cada fotografia i ens són presentades a la recerca de la bellesa exterior material, però també interior, conceptual i simbòlica.

Bellesa que s’assoleix i es fa evident per l’extracció del material del seu context. L’anònim detall que dins del context general passa desapercebut o fins i tot contraria al conjunt i aïllat esdevé categoria.

La reivindicació  del local  davant l’omnipresent i absolut protagonisme del global.

La consideració de la part, en la constitució del tot i la invitació, de l’artista, a saber veure altrament l’entorn que ens acompanya diàriament, i a fruir-lo continuament i renovadament.

La nova sèrie de fotografies exposades ens és presentada en una senzilla, clara i ordenada contenció. Totes les fotografies són del mateix format i prou gran com per a posar de relleu allò petit i tenir capteniment del fet.

Cada obra és presentada amb el mínim de matèria de suport, confonent-se imatge i suport, donant la sensació d’haver-se arribat a transformar aquest en una tela pintada i penjada a la paret, per la força de les textures i els colors.

Si l’activitat política desenvolupada pel Joan Ganyet i Solé els darrers 35 anys, com a alcalde de la Seu d’Urgell, parlamentari al parlament de Catalunya, senador al Senat espanyol i director de paisatge al govern de la Generalitat de Catalunya, haurien pogut dissimular les seves capacitats creadores d’obra inspiradora, atractiva i eloqüent, no ha estat així com ho mostra la seva obra fotogràfica, posant de relleu que ens trobem davant d’un artista pirinenc que no para de sorprendre’ns en cada nova exposició amb les seves qualitats artístiques, avui ja com a fotògraf plàstic. 

*Arquitecte