Egiptologia
A la biblioteca –a la biblioteca personal del despatx de casa meva– hi ha un prestatge dedicat essencialment a llibres sobre Egipte: estudis de l’època faraònica, gramàtiques jeroglífiques i coptes, textos cristians bilingües, diccionaris, un full volant del film Marc Antoni i Cleòpatra, algun estudi sobre els inicis de la literatura moderna al segle XIX…, fins i tot una petita guia del temple de Debod, que portaren pedra a pedra a Madrid, allà per l’any 1968. Ningú no pot negar-me que és una secció, no massa gran, però assortida, de llibres sobre l’Estat que avui anomenem Egipte. Tanmateix, no hi trobareu aquesta voluntat egiptològicament enciclopèdica –potser precursora del freakisme més hard– dels lletraferits corpresos per la fletxa dels faraons i les piràmides. Les dinasties sempre han estat, per a mi, com insectes d’una nit estiuenca.
En una biblioteca antiga –almenys més que la meva: la de la casa paterna–, hi havia –hi ha– un prestatge consagrat també a llibres sobre Egipte; no és tan variat, però tal volta les pàgines dels seus volums superen amb escreix les contingudes als meus. La diferència? Els toms gruixuts i plens de fotografies en blanc i negre, com si fossin imatges perdurades de temps prou més llunyans, no han estat mai llegits. Serien, en tot cas, fullejats, contemplats, fruïts mentre el bibliòfil esperava una immersió plena i entusiàstica, i es delectava amb el anys venidors, de pausada lectura, en dècades futures que no aplegaren. Ara bé, cal no posar-se tràgic, ni a soles melodramàtic. La intensitat de la paraula és massa voltes una treta, i ens fascina enganyar-nos.
Aquells llibres –els de la casa paterna i materna– sempre estigueren al mateix moble central de la sala noble de la vivenda. És encara un artefacte enorme, de fusta de debò, amb un espai central per al televisor, sis prestatges, i seccions adobades per a la vaixella, begudes espirituoses i estris per al servei de la taula. Ha ocupat, si més no, tres llocs distints en aquest menjador, però els llibres no se n’han mogut mai, de l’espai inicial. Porten allí drets, impàvids, més de vuit lustres. Jo me’ls he mirat alguna vegada, i amb ells, trobo, vaig començar a tenir un respecte reverencial pel full imprès. La majestuositat de la seva faiçó, el relat d’esdeveniments meravellosos, la barreja inconscient amb pel·lícules de romans, d’hebreus, bíbliques, i l’exotisme de les fotografies sacsejaven la imaginació del nen que embadalit mirava.
Els llibres sobre Egipte del meu pare mort continuen tancats. Un dia, al final de l’adolescència o durant la joventut universitària, em va dir: «Aqueixos toms sobre l’Egipte faraònic els comprí per a quan tu nasquessis i haguéssim de romandre a casa, però mai no tingué temps de llegir-los». I alçàvem els ulls cap al prestatge com si poguéssim desxifrar un codi secret.
A la biblioteca –a la biblioteca personal del despatx de casa meva– contemplo ara els meus esquifits llibres, articles i fullets sobre Egipte. Alguns d’ells, comprats d’ocasió, pateixen la meva mandra de no haver-los llevat ni el plàstic que els embolica. Em fan l’efecte de ser fills menuts d’aquells de mon pare. I com si ho hagués jurat en un ritu íntim i arcaic, penso que no els hauré d’obrir mai. No hi tinc una explicació, però hi ha milers de temes sobre els quals interessar-se; no l’egiptologia. Això, quan torni el meu pare, i m’expliqui, pàgina rere pàgina, la veritat del Nil de la vida, i dels éssers immortals.
En una biblioteca antiga –almenys més que la meva: la de la casa paterna–, hi havia –hi ha– un prestatge consagrat també a llibres sobre Egipte; no és tan variat, però tal volta les pàgines dels seus volums superen amb escreix les contingudes als meus. La diferència? Els toms gruixuts i plens de fotografies en blanc i negre, com si fossin imatges perdurades de temps prou més llunyans, no han estat mai llegits. Serien, en tot cas, fullejats, contemplats, fruïts mentre el bibliòfil esperava una immersió plena i entusiàstica, i es delectava amb el anys venidors, de pausada lectura, en dècades futures que no aplegaren. Ara bé, cal no posar-se tràgic, ni a soles melodramàtic. La intensitat de la paraula és massa voltes una treta, i ens fascina enganyar-nos.
Aquells llibres –els de la casa paterna i materna– sempre estigueren al mateix moble central de la sala noble de la vivenda. És encara un artefacte enorme, de fusta de debò, amb un espai central per al televisor, sis prestatges, i seccions adobades per a la vaixella, begudes espirituoses i estris per al servei de la taula. Ha ocupat, si més no, tres llocs distints en aquest menjador, però els llibres no se n’han mogut mai, de l’espai inicial. Porten allí drets, impàvids, més de vuit lustres. Jo me’ls he mirat alguna vegada, i amb ells, trobo, vaig començar a tenir un respecte reverencial pel full imprès. La majestuositat de la seva faiçó, el relat d’esdeveniments meravellosos, la barreja inconscient amb pel·lícules de romans, d’hebreus, bíbliques, i l’exotisme de les fotografies sacsejaven la imaginació del nen que embadalit mirava.
Els llibres sobre Egipte del meu pare mort continuen tancats. Un dia, al final de l’adolescència o durant la joventut universitària, em va dir: «Aqueixos toms sobre l’Egipte faraònic els comprí per a quan tu nasquessis i haguéssim de romandre a casa, però mai no tingué temps de llegir-los». I alçàvem els ulls cap al prestatge com si poguéssim desxifrar un codi secret.
A la biblioteca –a la biblioteca personal del despatx de casa meva– contemplo ara els meus esquifits llibres, articles i fullets sobre Egipte. Alguns d’ells, comprats d’ocasió, pateixen la meva mandra de no haver-los llevat ni el plàstic que els embolica. Em fan l’efecte de ser fills menuts d’aquells de mon pare. I com si ho hagués jurat en un ritu íntim i arcaic, penso que no els hauré d’obrir mai. No hi tinc una explicació, però hi ha milers de temes sobre els quals interessar-se; no l’egiptologia. Això, quan torni el meu pare, i m’expliqui, pàgina rere pàgina, la veritat del Nil de la vida, i dels éssers immortals.