No pot ser, no es pot entendre el que li fa al Barça i als seus jugadors la lógica de la maquinària del sistema polític espanyol. 
 

No pot ser perquè, a la història del Barça es demostra que aquest club aporta molt més valor, material i espiritual, a Espanya que no pas a l’inrevés. Com es pot sentir espanyol, si es fa tot el possible per a desprestigiar-lo i desacreditar-lo?
 

I no pot ser perquè, entre d’altres raons els assessors fiscals que proposen als diferents clubs la política fiscal a seguir són els mateixos a Madrid i a Barcelona, a Sevilla i a València, a Rio de Janeiro, Sao Paolo, Buenos Aires, Londres, Milan, París..., és a dir les anomenades big four, les quatre grans consultores en assessorament fiscal mundials. I les reaccions no són les mateixes.
 

L’exili, potser és l’única solució que li permeti rescabalar-se de tanta ignomínia, afrenta i despulla.
 

No hi ha cap impediment legal, ni esportiu, ni mercantil, ni fiscal, ni d’inmigracio... Només cal establir la millor estructuració en benefici dels seus socis i dels seus treballadors i empleats. I continuaríem  gaudint de tots els partits de ‘casa’, els ‘diumenges’ al Camp Nou.

Els diners que s’estalviarà el club, i sobretot els seus jugadors i equip tècnic, és impressionant, sense necessitat de fer cap mena d’enginyeria fiscal, ni financera, ni patrimonial, ni jurídica. Sous, drets d’imatge, beneficis... tindrien un increment exponencial. Tots els membres del club serien més rics i, sobretot, serien més respectats.  
 

El favor que el Barça faria a Andorra be mereix tot l’esforç del Govern andorrà per oferir-li l’acollida. Edificis, instal.lacions esportives, atracció mediática i turística, el glamour de tot l’entorn blaugrana, conformarien un fenòmen històric. L’impuls de l’aeroport seria definitiu. La notorietat mundial per Andorra seria suficient per superar totes les seves crisis i per impulsar la seva economia fins nivells de cap altre manera viables. La possibilitat que Andorra encapçalés la seu de l’autoritat del ciberespai mundial seria ben real.
 

L’orgull de pertànyer a un club obligat a exiliar-se per les circumstàncies, intel·ligent (i molt més ben considerat i respectat, a més de molt més ric) be mereixeria l’aprovació dels seus socis. El club ha d’analitzar el millor per als socis i explicar-lis les conclusions detalladament, perquè puguin decidir.
 

La pressió, la desestabilització, i d’altres mecanismes perquè el Barça no triomfi, s’acabaran el dia que el Barça decideixi establir-se a Andorra i que els seus jugadors s’estiguin i facin vida acollits per Andorra (l’únic paçis del món que parla català a l’ONU) i, això sí, que continuïn jugant, com cada diumenge, al Nou Camp, d’acord amb una correcta, legal i justa estructura jurídica i patrimonial per als socis i treballadors. Una idea ben estructurada grácies a la imaginació, intel.ligència i amor del meu fill gran (per suposat seguidor del Barça, com el petit, i al que correspon la propietat intel·lectual i tots els drets) que sempre em fa reflexionar sobre el sentiment de pertanyença, i la seva força moral, a la societat, especialment quan tanta gent se sent avergonyida de pertànyer a un Estat autonòmic on cada dia ens sentim més enganyats. 

*Advocat