Com ja podeu pensar, la paleontologia no és el meu camp, així que no parlaré de saurus sinó de la crítica fàcil que es fa envers certes persones dins l’arena política.  A què ens referim amb aquesta expressió de ‘dinosaure’? Ja fa dies que ho sento dir i em quedo una mica sorpresa. La realitat és que, qui ho fa servir com una acusació o una crítica, quan li demanes què vol dir, resulta que ben bé tampoc no ho sap, sinó que repeteix com un lloro el que ha sentit a l’hora del cafè, deixant finalment el mot ‘dinosaure’ un tant desvestit i desproveït de contingut real.

Entre tòpics i típics, utilitzem mots comparatius per conceptualitzar accions d’una forma que creguem aclaridora o per encaixar metafòricament, de forma més visual, a certs actors de la vida pública que ens envolta. Vaig a fer un esforç i, en aquest cas, m’atreviré a definir l’expressió DINOSAURE POLÍTIC ANDORRÀ com una descripció al·legòrica popular de casa nostra, que se li atribueix a un personatge que en cert moment va ser públic, de certa maduresa, que sembla tenir certa influència en les preses de decisions i/o en les relacions de poder, ja sigui de forma interna o externa a un grup polític, i de forma implícita o explícita al mateix. Segur que si algú més vol agafar el repte trobarem més i millors definicions però, a hores d’ara, continuaré la meva dissertació definint o, millor dit, qüestionant algunes presumpcions que es relacionen amb l’expressió que ens ocupa i que li donen un cert to despectiu a la metàfora.
 

Al nostre panorama polític tenim actualment membres de govern, dels grups parlamentaris i dels partits polítics, que encara sent públicament nous, realment porten dins l’àmbit de presa de decisions tant temps o més que alguns excaps de govern i exministres. Qui són doncs els Dinosaures? Els que són més grans en edat o els que porten més temps dins l’estructura, encara que siguin més joves? Quina implicació té el ser un Dinosaure? Vol dir que una persona que va ser activa dins un partit, ja sigui amb càrrega de govern o sense, forma encara part del debat polític, ja sigui de forma consensuada o, fins i tot, de forma independent –pràctica habitual i acceptada dins el meu partit, ja que no ens obsessiona el control de les opinions lliures dels nostres membres– i que interacciona amb d’altres per tal de influenciar en la presa de decisions? Aleshores, estem parlant d’algú que molesta perquè ja porta massa temps intervenint?  I no és això, senzillament, una apreciació antidemocràtica, de caire restrictiu i de manca de respecte envers a aquells que normalment poden aportar molt més a la gestió i a la opinió pública que molts que acaben d’arribar? Ens referim amb aquest mot als membres fidels d’un partit, que han treballat i lluitat per mantenir la seva ideologia i que han guardat un espai de debat polític que, no únicament és lícit i desitjat, sinó que a més és volgut per molts? Ens referim als nostres grans que ens ajuden a entendre qui som i ens recorden que dels errors del passat es treuen lliçons pràctiques pel futur? Doncs mira, jo d’aquest n’estic molt orgullosa, perquè sincerament qui no sap d’on ve tampoc no sap cap on va. I aquells que es dediquen a la repetició de guions i axiomes sense contingut, que s’ho facin mirar, no sigui que finalment en tingui més a casa seva que no pas a la del veí.