Al mateix moment que la humanitat intentava entendre de què anava tot això de les ones gravitacionals, jo mirava i remirava, gràcies a internet, el ‘programa 0’ de Memòries d’arxiu a Andorra Televisió amb motiu dels 25 anys de l’Organisme de Ràdio i Televisió d’Andorra (ORTA). Sí. El personatge que surt a partir del minut 11.34 és el mateix que escriu això. Encara que no ho sembli. 
 

Qualsevol temps passat no va ser millor. Aprofito, davant d’alguns comentaris malèvols, per negar rotundament que el meu estat físic s’hagués produït per una ingesta massiva de Clembuterol i que la meva veu fos una imitació dolenta d’aquella de José María Aznar parlant en anglès des d’un ranxo de Texas. Amb el pas del temps aquella imatge en el ‘programa 0’ m’ha deixat un gust tan horrorós com el del Frenadol dissolt (és un dir) en un vas d’aigua o el d’aquell beuratge que has d’ingerir abans que et facin una colonoscòpia. 
 

Els comentaris a la xarxa sobre l’aparició, com si fos la d’un extraterrestre, un ectoplasma o de Kanye West en una desfilada de models, han estat enginyosos, divertits i irònics. He entrat a Twitter com qui accedeix a un local social, al Mercadona de la Seu d’Urgell, o al sopar familiar esperant trobar cares amigues però s’han acarnissat amb mi. De bon rotllo. Això sí. Mitjançant el correu electrònic han comparat la meva intervenció a un esquetx del Tricicle, la meva corbata amb aquelles del Carrascal a Telecinco i les ulleres a mig camí entre les de «Betty la lletja», «Manolito gafotas» i una hostessa d’aquell programa concurs que es deia 1,2,3 responda otra vez i tan horribles com les llums dels emprovadors del Zara.
 

El meu WhatsApp ha vist una desfilada de memes i emoticones, sevillana inclosa. Agraeixo enormement les mostres de suport, que també n’hi ha hagut, per una cosa que vaig protagonitzar fa 35 cicles solars. Per sort al meu darrere no hi havia cap cartell que acabés en ‘eta’ si no, potser m’haurien engarjolat, com els dos titellaires, per apologia del terrorisme.
 

Però valdria la pena preguntar-se si qualsevol de nosaltres sobreviuria a una auditoria fotogràfica o televisiva. En un capítol de la tercera temporada de la sèrie The Good Wife, un dels departaments del bufet especialitzat a gestionar les crisis dels polítics té com a missió revisar el seu passat fotogràfic i assegurar-se que no hi ha cap prova incriminatòria circulant per la xarxa. I gairebé mai no se’n surten. De fet, l’únic que està convençut que qualsevol temps passat va ser millor és en Nobita de Doraemon, més que res perquè no hi havia escola. Ens tocarà plorar pels vells temps?, diu el protagonista de En la orilla de Rafael Chirbes. 
 

Doncs, no. Perquè eren temps de galtes inflades com aquell vell anunci del Netol, de papada, de panxa cervesera, colesterol i sucre disparats i de roba que tot i que ara seria ‘vintage’ i ‘hipster’ a mi em dóna la sensació que anava vestit com Antonio Alcántara en els primers episodis de Cuéntame. Eren temps d’aquells xumets de la sort, dels patacons (‘tazos’), dels tamagotxis, del pentitat de Kelly a Sensación de vivir, dels discman, de l’enciclopèdia Encarta, dels Tours d’Indurain, de la Game Boy en color, dels ‘mòbils totxo’, dels especials de la nit de Cap d’Any amb Martes y Trece, de la sèrie Médico de familia, de les tortugues Ninja i dels Power Rangers. Arnold Schwarzenegger deia en el doblatge en castellà de la pel·lícula Terminator 2 allò de «sayonara baby», es pagava amb monedes de 25 pessetes amb un forat al mig i es comercialitzava el refresc Cherry Coke que va ser un fracàs. I allà estava jo, en un estudi de televisió.
 

Han passat més de vint anys. Han canviat moltes coses però encara no he pogut esbrinar per què l’envoltori dels Sugus de pinya és de color blau, en els bars em serveixen sempre el cafè amb llet a la temperatura d’infern de magma, continuo portant ulleres –ja en format minimalista– i segueixo llegint novel·les policíaques.
 

Ara formo part de l’Ibex 56, per l’edat i perquè m’he tornat més selectiu en aquesta època de no-pensament catòdic, neutralitat existencial, absència de romanticisme vital i desaparició dels bons modals. El que no sabia l’any 1995 i he descobert ara, és que no estava gras tot i els meus 95 quilos. El meu cos només retenia les ones gravitacionals.

*Periodista