Volar ha estat sempre un somni que ha acompanyat a la humanitat. Segurament que, en posar-se drets els nostres avantpassats primats, ja ho feren amb la vista posada al cel, somiant i volent, un dia poder aixecar el vol com els ocells. I, com que  voler és poder, el volar és ja una realitat centenària, després que el 1903 els americans germans Wright fessin el primer vol controlat amb motor.
Es té notícia de l’aterratge del primer avió a Andorra amb èxit l’any 1956, a la plana de Santa Coloma. Però encara es troba pendent de realitzar el primer enlairament amb avió, ja que aquell va patir un accident en fer-ho, morint el pilot, com en van deixar constància fotogràfica en Fèlix Peig i Bartomeu Rebés.
Del primer n’és també la fotografia que mostra un grup de persones (entre elles el síndic Julià Reig, Mn. Jaume Argelagós, Climent Travesset i altres) al pic de la Caülla estudiant l’emplaçament d’un aeroport a Camp Ramonet.
Internament no serà possible volar de manera regular fins al 1987 en que es va crear l’empresa Heliand  SA radicada a La Massana i dedicada a serveis aeris amb helicòpters.
L’any 1992 entrà en vigor el Decret relatiu a la utilització d’helicòpters  al Principat d’Andorra. I l’any 2000 ho feu la Llei de navegació aèria.
A nivell exterior, el 1931 el mallorquí Jaume Nadal i Maimó va obtenir la concessió d’una línia aèria Barcelona-Andorra que no va prosperar en morir l’empresari el 1932 (Viquipèdia).
El 1975 Josep Betriu i Tàpies, empresari d’Oliana, va iniciar la construcció de l’aeroport de la Seu al serrat d’Ensiula. El 1978 uns empresaris van voler tirar endavant  Air Andorra. El 1980 s’acabarà la construcció de l’aeroport de la Seu amb un cost aproximat de 18 milions d’euros. El 1982 al juliol es va inaugurar l’aeroport de la Seu amb un vol d’Aviaco entre Barcelona i La Seu d’Urgell. Durant els aiguats l’aeroport va servir per a superar la incomunicació en que va quedar la zona. El 1984 Aviaco hi va fer els darrers vols comercials, coincidint amb l’obertura del Túnel del Cadí i que havien estat parcialment subvencionats per Andorra.
L’any 2004 els Governs d’Espanya i d’Andorra varen signar una declaració conjunta sobre l’aeroport internacional Andorra-Pirineus.
Des de l’any 2006 l’empresa Helitrans opera des de la Seu d’Urgell.
L’any 2007 es va tancar totalment l’aeroport de la Seu per raons de seguretat. I l’Institut Català del Sòl va comprar el 85% dels terrenys de l’aeroport.
El 2009 es van realitzar obres de millora a l’aeroport esmentat per valor de prop de tres milions d’euros.
El 2010 es va reobrir l’aeroport per a vols d’aviació general i d’emergències, sent Aeroports de Catalunya l’empresa de la Generalitat encarregada de la gestió i l’explotació.
El 2014 el Govern d’Andorra va signar un conveni sobre la cogestió de l’aeroport, incloent-ne la promoció.
Des de l’any 2015 l’aeroport ha recuperat el poder acollir vols comercials i de passatgers. L’empresa Swiftair ha fet vols a Madrid i Palma de Mallorca.
El 2015 també es van crear les empreses espanyoles Andorra Helicòpters SL i Andorra Airlines Fligts, radicades a Sant Quirze del Vallès, ambdues lligades a l’empresari Jorge Soriano José i la darrera presentada fa pocs dies a Andorra la Vella.
No cal dir que volar avui, fins i tot a Andorra, ja no és cap somni sinó que és una realitat. I el perquè d’aquesta realitat és senzillament perquè respon a una necessitat real. La de qualsevol societat moderna on el viatjar amb seguretat i rapidesa, arreu, forma part del seu dia a dia, en haver-se globalitzat els interessos econòmics, socials, culturals, lúdics, i aviat els polítics. I molt més i especialment en els països frontera, com és el nostre cas.
La diversificació dels mitjans de comunicació física o material, públics i privats, per terra (carretera i ferrocarril), per aigua (mar, rius i canals) o per aire (helicòpters, avions i el que està  venint)  és estratègica per al desenvolupament dels estats. I són considerats a tal efecte infraestructures d’estat, en ser claus per al desenvolupament qualitatiu de la societat.
Curiosament Andorra, tot i ser totalment dependent, en la sostenibilitat del nostre model de desenvolupament, de l’exterior, no hem encara diversificat els mitjans de transport i continuem depenent íntegrament del transport per carretera i concretament per dos únics punts de pas, com fa cent anys, o menys si féssim una comparació a escala. Aquests dos passos han de passar, sí o sí obligadament, pels dos estats veïns, els quals no han dubtat a tancar les fronteres quan els hi ha convingut, com ens recorda la història recent. L’accés directe, per l’aire, a la resta del món, avui per avui, es troba només a l’abast a través d’helicòpter i no d’avió. Desaprofitar l’ocasió i no ser conscient de la seva urgent necessitat és no atendre la manifestació clara de la nostra sobirania nacional, que el temps de la història ens reclama. Però si deixar passar l’oportunitat de normalització també en aquest aspecte podria considerar-se un acte de ceguesa política, encara podria ser més greu la contradicció de manca d’atenció a les necessitats de futur que comportaria el fet, davant el procés d’obertura econòmica en que tot el país es troba immers i que, no oblidem, no hi pot haver canvis estructurals si no s’hi posen abans les infraestructures corresponents que els permeten, recordeu sinó la pròpia història, la de la nova Andorra .
La disponibilitat d’un heliport nacional des d’on puguin operar diferents companyies privades, a part de garantir millor els serveis públics, cap a qualsevol altre indret del nostre entorn, per raons d’emergència (en temes sanitaris, incendis forestal, allaus, esllavissades, riuades, rescats a la muntanya, rescats a les pistes d’esquí, accidents a les carreteres, siguin dins d’Andorra o en el nostre entorn proper en col·laboració amb els estats veïns), o per raons d’activitat normal com desplaçaments de prevenció en qualsevol dels anteriors casos citats, desplaçaments d’autoritats significatives o altres personalitats o bé transport de persones i mercaderies, a refugis o en activitats lúdiques altres, o simplement transport comercial a aquells que els convingui, cap als aeroports més propers, en seguretat i manteniment de línies elèctriques, en intervencions policials conjuntes o complexes ,o altres, és tant bàsica que no crec que hi hagi ningú que s’hi pugui oposar de manera racional.
Fins i tot l’empresariat andorrà ha estat disposat a assumir-ne la inversió directa per tal de satisfer la necessitat d’aquest servei d’interès públic i privat, amb el concurs que el Govern va fer en el seu moment. I abans de somiar tenir un aeròdrom, altiport o aeroport en territori andorrà, cal tenir un heliport nacional. Avui ja no hi pot haver més dubtes sobre la necessitat de l’heliport nacional. H