Disposat a mantenir la meva agudesa visual, faig tots els passatemps que em proposen en gran número a la xarxa. Des dels dibuixos que juguen amb la percepció de l’artista britànic Howard Lee, passant pel gat que puja o baixa escales, el color del vestit, les cares que som capaços de veure en un arbre, i acabant pel franctirador que t’està apuntant en unes fotos i tu no ho saps. He trobat l’ós panda enmig d’una gernació, les 550 ovelles d’una imatge i, en una altra, he sabut veure –sense ulleres– Marilyn Monroe i –amb ulleres– Albert Einstein. 
 

Però en plena era digital, la meva vista s’ha fet miques en una llibreria. A primer cop d’ull totes les cobertes dels llibres semblaven iguals, amb persones d’esquena que s’allunyen. Potser és per convidar-te a endinsar-te en la novel·la o per iniciar un camí apassionant, amb la seva lectura. A La bíblia andorrana de l’Albert Villaró surt un home, d’esquena, amb un maletí i l’americana penjada de l’espatlla. Al darrer llibre de Gonzalo Giner que es titula Pacto de lealtad li han afegit a la tapa «un perro, una espía, una guerra» i la il·lustració ens mostra, com no podia ser d’una altra manera, un gos i una dona d’esquena. I la neu, que també es repeteix com a motiu a El corazón de los lobos amb un home (d’esquena i allunyant-se) i una maleta, a Assur, amb un home i un gos, a El último paraíso (un home sol) i a Volver a Canfranc (una dona, una maleta i més neu). 
 

Arribats a aquest punt cal preguntar-se si és un mateix dissenyador gràfic el que fa totes les portades i és un seguidor de la cantant Sia i del trompetista Miles Davis –una actua i l’altre actuava d’esquena als espectadors–, si és una moda, i és que el o la protagonista surt d’esquena perquè no li vegis les faccions i les puguis imaginar, a gust del consumidor. Potser tots els llibres són d’una editorial de l’Opus Dei i es tracta de missatges subliminars del ‘camí’ que han de seguir els catòlics per aprendre a santificar-se a través de la seva feina i que data de quan els capellans, abans del Concili Vaticà II, oficiaven les misses d’esquena als fidels. 
 

Temps de naftalines, d’olor de ranci i de grisors com la paleta de colors i el paisatge d’hivern o de tardor en les cobertes, que no conviden tampoc a l’eufòria. A La Barcelona del viento, que és un recorregut pels llocs secrets de la Ciutat Comtal que surten a L’ombra del vent, trobem a la portada dos senyors (d’esquena) amb gavardina i paraigües caminant per la Rambla.
 

La contemplació d’aquesta imatge ha de tenir, sens dubte, un efecte balsàmic per als habitants d’una població on fa més de vuitanta dies que no cau una gota i que és, també, la protagonista del llibre Cremeu Barcelona!. Potser no caldria afegir que a la coberta trobem un senyor d’esquena si no fos perquè va amb bicicleta. Tota una novetat. 
 

Com ho és el fet d’anar movent-te per la llibreria i de descobrir que també hi ha cobertes sense homes i dones, però amb nens i nenes. A Legado en los huesos, el número dos de l’exitosa Trilogia del Baztán de Dolores Redondo, una nena s’allunya corrent per un bosc. A La noche soñada és un nen el que s’allunya per un camí amb els braços estesos com si tractés d’enlairar-se, a Una canción bajo las estrellas és un jove el que camina per una carretera amb una guitarra a l’esquena, i a l’excel·lent llibre amb una visió poc explorada de la guerra civil espanyola com és La lengua de los secretos de Martín Abrisketa, hi ha tres nens d’esquena tot i que no estan en un primer pla. La majoria d’aquests llibres han estat editats recentment i alguns d’ells han aconseguit premis com el de l’Albert Villaró (Prudenci Bertrana 2015), El último paraíso d’Antonio Garrido (premi Fernando Lara 2015) o La noche soñada de Màxim Huerta (premi Primavera de novel·la 2014). 
 

Les portades dels dos últims llibres i d’altres es poden veure a la pàgina web http://www.revistagq.com/actualidad/cultura/articulos/libros-portada-gente-alejandose-camino/23199 perquè una imatge sempre val més que mil paraules. I per si no n’hi havia prou amb un suport, la moda també s’ha estès als cartells com el que anuncia el proper espectacle del Cirque du Soleil a Andorra. Segons el gerent d’Andorra Turisme, Betim Budzaku, serà «un viatge a un univers futurista ple d’acrobàcies, números trepidants i jocs de llums que no deixaran el públic indiferent». El cartell, amb un nen i una nena (d’esquena) donant-se la mà en un camí i a punt d’entrar per una porta de la qual surt un gran resplendor, tampoc no ho farà.