Hi ha dies assenyalats a l’esport andorrà. Dates en les que hi ha un resultat que passa a la història. Aquells que situen al país dins del panorama internacional pels seus èxits, un fet que malauradament és ben poc habitual. De la quantitat en surt la qualitat i al país som els que som. Amb menys per escollir, és normal que no es pugui arribar a les cotes d’excel·lència a la que arriben altres països amb més població. És qüestió d’aritmètica.
 

Però sempre hi ha algú que va en contra de les estadístiques. I menys mal d’això. Algú que demostra que de sortida, no és cap handicap ser andorrà. No és problema de nacionalitat. No depèn de tenir un passaport o un altre, sinó de preparació. També de comptar amb bons mitjans per a desenvolupar-te i que el propi rendiment vagi en augment fins arribar a estar entre els millors. I també hi ha molta força de voluntat i altes dosi de superació al darrera. Lluís Marín és un dels pocs que tenim al país que es fa amb els millors. El segon podi que obté a la Copa del Món de boardercros n’és un clar exemple, però també les vegades anteriors en què s’hi ha quedat ben a prop.
 

És un dels referents nacionals, però no només a l’actualitat, sinó dels últims anys. Encara que la seva disciplina no sigui de masses, té veritablement mèrit ser sempre entre els millors. I pujar al podi encara més. Que un andorrà pugui estar a les travesses de ser guanyador o estar entre els primers d’una prova de la Copa del Món té més valor del que molts poden pensar-se. Perquè és una cosa única, que no es pot veure traslladada a dia d’avui a ningú més. I està molt car això de formar part de l’elit d’un esport, per molts recursos de que es gaudeixin.

Em quedo amb unes paraules que Marín va pronunciar després del tercer lloc a Feldberg. Per ser més ambiciós va canviar el xip. I creu que aquesta és una de les solucions per fer millorar l’esport nacional. Que no sigui cap excusa que som un país petit. Es tracta de treballar al llarg dels anys, des dels propis esportistes, fins als tècnics i també en quan a instal·lacions, i comptar amb el material adequat. És un canvi de mentalitat, de no sentir-se inferior a ningú. És clar que amb menys gent les possibilitats de comptar amb més esportistes que sobresurtin a nivell internacional és menor, però no val posar-se aquest aspecte com a excusa de sortida, perquè sinó el camí que hi ha per endavant  està greument condicionat.
 

No incidiré en allò del voler és poder, perquè sempre ho he trobat molt relatiu, tot i que com a element motivador és vàlid. Però compro la idea a Marín de canviar entre tots el xip. Com a societat, de no lamentar-se del que falta, sinó de treballar amb el que es té i tractar sempre de millorar. I la millora no està en guanyar als de casa, sinó de fer-ho als de fora. És el que realment et fa competir, i el que permet evolucionar i superar-te.