L’actual ministre d’Afers Socials i la secretària d’Estat s’han pronunciat, públicament, envers el futur treball cap a la igualtat. La clau d’aquest pas endavant és saber si la igualtat a la que fan referència en les seves declaracions és la ajustada a la realitat andorrana o a la versió polititzada. Ja són vàries les intervencions que es fan per part de Govern on s’estigmatitza i s’encasella el parlar d’igualtat amb l’associació exclusiva a gènere i a les capacitats. Sóc conscient, per altra banda, que la intenció del nou ministeri és treballar la igualtat contemplant totes les vessants de la persona. Deixeu-me que de moment dubti quan Govern parla d’igualtat i que per al sr. Martí és una prioritat. Especialment quan estem escarmentats. I m’explico: 
 

Una de les primeres accions de l’actual Govern, el mateix del de fa quatre anys, va ser eliminar qualsevol rastre de la Comissió Nacional per a la Igualtat, impulsada per Jaume Bartumeu. El Decret data del 21 d’abril del 2010 on s’aprova la seva creació i el seu funcionament, publicat degudament al BOPA. El Consell d’Europa, delegant en l’informe ECRI (European Comission against Racism and Intolerance), adoptat en data 19 de març de 2015 i publicat en data 9 de juny del mateix any, torna a recordar que d’ençà el 2012 (reitero, amb el sr. Martí de cap de Govern) porta recomanant a les autoritats andorranes la creació d’una Comissió Nacional d’Igualtat, entre d’altres, i es menciona que aquesta va ser ‘retallada’ per la simplificació de les estructures administratives governamentals (pàgina 6 de l’informe). Personalment crec que una Comissió Interministerial que vetllava per la igualtat en tots els aspectes de la persona més enllà del gènere i les seves capacitats, no ha de suposar malentès estructural i molt menys, complicació. Més aviat ha de continuar depenent directament de les funcions del Cap de Govern i, a més, ha de formar-hi part la societat civil. Simplement per un compromís vers la societat i perquè, segons Martí, les polítiques d’igualtat són una prioritat pel Govern. Aquesta, ha de seguir treballant en el Pla Nacional per a la Igualtat, també impulsat en el Govern de Jaume Bartumeu. Però sembla que no hi ha un especial interès en que es torni a reprendre el seu funcionament i que les associacions entrem a decidir vers les nostres necessitats. Treballar per la igualtat és fer-ho amb fets, amb l’exemple i no amb paraules com les fins ara escoltades. 
 

Una de les altres qüestions és si aquest Govern que presumeix de l’àrea de polítiques d’igualtat, impulsada per Rosa Ferrer, serà capaç de fomentar l’eradicació de la discriminació per orientació sexual i per identitat de gènere, adoptat ja per l’Assemblea Parlamentaria del Consell d’Europa i amb resolució 1728 de l’any 2010; o bé la implementació administrativa de la resolució adoptada pel mateix organisme en data 2015 i amb número 2048, que tracta de l’eradicació de la discriminació de la disfòria de gènere a Europa. No obviant el com; ja que les administracions comunals, tenyides del mateix color del Govern i que al meu parer han de ser les responsables del desplegament territorial de diferents ratificacions, no tenen cap conselleria dedicada a la igualtat de les persones i proposades per l’ens que presideixo. Però bé, després de la categorització nominal en la modificació de la llei del matrimoni dubto, de moment, del concepte d’igualtat per part del Govern demòcrata. La veritable prioritat ha de ser reconèixer que tenim una ineficàcia administrativa i poc resolutiva vers tots aquells problemes que generen discriminació. Però, siguem sincers, a la sastreria de Govern es segueix cosint sargits a un concepte d’igualtat caduc, no prioritari, categoritzat i polititzat. I a les associacions, segons quins vestits, no ens els vénen.