La modernització de l’administració en tots els seus aspectes és una inversió inajornable en els temps que corren. És, entre d’altres, una demanda imperiosa de tots aquells usuaris que no disposen ni de temps ni de ganes d’apropar-se a l’administració per recollir un formulari o per fer gestions que en pocs minuts podrien fer des de casa. La crisi ha incidit molt en la gestió i creació de moltes noves empreses que optimitzant al màxim els seus recursos. Cada cop més es treballa des de locals compartits, coworkings i fins i tot coffe-works –cafeteries amb una connexió wifi potent que ofereix espais lliures a empresaris o treballadors lliures, normalment joves, amb pocs recursos però amb moltes ganes. A Andorra és ara un servei imprescindible si es vol avançar  en productivitat, estalvi i servei als usuaris. 
 

Però no és únicament l’accés i gestió dels tràmits personals sinó també la reducció i simplificació dels mateixos dins l’administració el que facilitaria moltes coses. Alguns ja s’han reduït però encara hi ha demandes que impliquen dossiers feixucs de documentació que s’han d’entregar per les sol·licituds d’ajuts socials per les famílies per exemple. 
 

Durant el passat 2015 s’ha posat en marxa el nou portal de tràmits en línia i, segons el projecte de llei del 2016, la intenció és anar a menys tràmits i més informatització dels sistemes. D’entrada ja trobo contradictori que s’ampliïn els horaris d’un servei de tràmits que amb la innovació tecnològica hauria d’anar a menys, però no és la qüestió que vull tractar avui. El que em sorprèn és que el model escollit per donar-se d’alta en el www.etramits.ad s’assembli més al model bancari de gestió de dades que no pas al d’una administració pública; m’explicaré. Per poder utilitzar el servei on-line has d’obtenir un nom d’usuari i un mot clau i signar un contracte amb l’administració per l’ús del mateix.  Per obtenir-ho t’has de personificar a tràmits i sol·licitar-ho, el qual trobo arribar fins a l’absurd que per registrar-se al servei en línia estiguis obligat a personificar-te quan precisament és el que es vol evitar. No sé per quina raó no es podia agafar un model diferent, l’europeu pot ser –ja que ens aboquem cap aquest– i facilitar el registre dels usuaris i la signatura dels compromisos mutus des de la mateixa xarxa. Què seria Brussel·les si tothom que vol accedir a la documentació o presentar un concurs públic s’hagués de personar primer, amb passaport en mà, en les seves oficines?  Registrar-se a l’ECAS, (registre de dades de la UE) per fer gestions de consulta requereix uns 10 minuts en línia. Si ets una ONG i vols accedir a presentar-te a projectes de cooperació i desenvolupament de l’Europeaid has de registrar-te al Pador, aquest procés pot durar unes dues hores però  un cop registrat, amb el teu nom i mot clau pots actualitzar la teva documentació quan vulguis, tot des de casa sense presentar-te a enlloc! 
 

Un servei d’aquestes característiques, penso jo,  ha de ser eficient i s’ha de plantejar bé des d’un principi per tal d’evitar pèrdues de productivitat i despeses innecessàries a posteriori. La posada en marxa dels nous sistemes informàtics de Govern durant el 2015 no han estat precisament perfectes; problemes amb el nou programa de gestió tributària durant tot l’estiu, problemes també amb les gestions dels pagaments de les ajudes socials el passat més de novembre o els ‘hackers’ d’algunes pàgines institucionals la nit de cap d’any han provocat més d’un mal de cap i també una certa preocupació en relació a  l’excel·lència dels serveis i a la capacitat real de gestió de dades de les institucions nacionals. Fem-ho bé si us plau, fem-ho bé.