No crec en les constel·lacions familiars ni en  les baies de goji o les cartes astrals però a l’hora de fer el cafè del matí, tinc la santa mania de començar a llegar els diaris en paper per les seccions que haurien de ser assossegades i menys indignants, que no acostumen a provocar ensurts com ara les de cultura i d’esports. Em reservo pel final el que és teòricament fort com els successos, l’economia o la política, quan la cafeïna comenci a fer el seu efecte i estigui preparat per sensacions fortes. Però darrerament els apartats amables i balsàmics dels diaris s’assemblen cada cop més als durs.
 

Llegeixes a les pàgines esportives el tema de les pancartes ofensives del camp de l’Espanyol, els tripijocs financers de la FIFA, els afers de dopatge amb el demolidor informe contra l’expresident de la Federació Internacional d’Atletisme Lamine Diak, acusat de corrupció, blanqueig de diners, suborn i d’amagar positius, i la sanció d’un any al Reial Madrid i a l’Atlètic de Madrid sense poder fitxar. Arribes a cultura i a banda d’un obituari (Bowie, Alan Rickman, René Angélil el marit i mànager de Céline Dion, Franco Citti, protagonista de pel·lícules de Pier Paolo Pasolini...) et trobes amb la notícia d’un judici a l’Audiència Nacional de Madrid a diversos càrrecs de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) per un suposat delicte d’estafa i d’apropiació indeguda, i amb la imputació a l’expresident de l’Acadèmia del cinema espanyol, Enrique González Macho, pel frau en les dades de recaptació i d’espectadors de la pel·lícula Rosa y negro per aconseguir una subvenció que el Butlletí Oficial de l’Estat xifra en 758.675 euros. 
 

 Tot això a nivell internacional perquè a nivell andorrà ens hem d’empassar el gripau d’una nova bretolada contra el patrimoni, aquest cop a la capella de Sant Andreu d’Andorra la Vella. És un símptoma que les coses no van bé. Potser s’està invertint la tendència perquè accedeixes a les seccions de ‘pes’ i on hi hauria d’haver anàlisi, opinió i informació rigorosa, es parla del pentinat del nou president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, de la samarreta zapatista de la cupaire Anna Gabriel o de la jaqueta groga de la cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas. 
 

La gran notícia de la constitució del nou Congrés de Diputats espanyol no és el nomenament del socialista Patxi López com a president sinó el fet que la diputada de Podem Carolina Bescansa, assistís al ple inaugural portant el seu nadó. Així, el que és normal a la resta d’estats europeus (Hanne Dahl, Dinamarca 2009 i Lizia Ronzulli, Itàlia 2010) o a l’Argentina (Victoria Donda Pérez, 2015) es va convertir en portada. Tot i que no era un fet novedós en el Congrés de Diputats perquè el 1991, i ja fa uns quants anys, Nines Maestro, portaveu d’Esquerra Unida va portar el nen per continuar amb la lactància. Les úniques diferències amb Bescansa és que el nadó no va entrar a l’hemicicle; el president del Congrés Félix Pons li va cedir el seu despatx on el va cuidar la padrina, i que la institució no disposava aleshores de guarderia perquè no es va posar en marxa fins l’any 2006.
 

 A l’inici de la XI legislatura a l’Estat espanyol també van ser notícia les rastes del diputat canari de Podem Alberto Rodríguez. A més de l’univers de l’estupidesa humana tan ben descrit per Carlo Cipolla al seu pamflet Allegro ma non troppo (Editorial Crítica, 2001), hi ha una altra cosa que és eterna, la capacitat d’escandalitzar-se, que està molt estesa entre el poble espanyol com també els prejudicis. 

Escrivia Mireia Pellicer en aquest periòdic, a l’article Pits, pírcing i política, (14/1/2016) la seva experiència quan, com a regidora de l’ajuntament de la Seu d’Urgell, va assistir, en companyia de l’alcalde alturgellenc i del president del Consell Comarcal, a la inauguració d’unes instal·lacions de la Generalitat: «Una noia jove, amb pírcings a la cara, acompanyada de dos senyors polítics encorbatats, ningú no es podia imaginar que fos una regidora responsable de l’àrea corresponent a les instal·lacions». I és clar es van pensar que era la responsable de premsa.
 

 Com si ser periodista o dedicar-se a tasques de comunicació sigui sinònim de perroflauta. Així si portes una camisa de ratlles de la marca Barabas et poden associar amb el Chapo Guzman i si et poses una americana llampant, ets un seguidor de Xavier Sala-Martín o ets el futbolista del Juventus de Torí Pogba a la gala de lliurament de la Pilota d’Or. 
 

Entre tanta tonteria, estupidesa i etiquetes no ens ha d’estranyar que surti la diputada del Partit Popular i plusmarquista en Candy Crush, Celia Villalobos dient, en referència als diputats podemites, que «tant me fa que portin rastes, però que les portin netes per no encomanar-me polls». Segur que és més difícil treure la caspa que els polls.