el cap de setmana passat hem viscut intensament el pacte entre Junts pel Sí i la Cup que han fet possible a última hora la formació d’un nou govern després de tres mesos  de les eleccions. I després ha vingut la investidura del nou president de la Generalitat el Sr. Carles Puigdemont.
 

Com a sobiranista m’atrau la idea d’una Catalunya sobirana, independent no sotmesa al control del centralisme de l’Estat Espanyol i com a republicana no m’agrada la monarquia i menys la borbònica que tan mal ens ha fet als catalans. Com a persona d’esquerres no m’agrada un govern de la mateixa dreta responsable de les retallades i per tant del patiment de moltes persones. 
 

No estic d’acord amb el full de ruta programat per Junts pel Sí amb l’ajuda de la CUP i no hi estic d’acord perquè el veig inviable, i considero que portarà la frustració de molta gent que creu sincerament que aquest camí es possible. Jo hi veig moltes pegues i faig meves les paraules de Jaume Bosch de ICV: «Si el nou govern aconsegueix proclamar, durant els 18 mesos previstos, la Independència de Catalunya i el nou Estat és reconegut per la Unió Europea jo seré el primer a acceptar amb satisfacció que m’havia equivocat i em trobareu a la plaça de Sant Jaume celebrant la fita històrica».
 

Per què considero inviable el full de ruta del nou govern? Hi ha dues raons molt clares;la primera és que no sabem quina és la voluntat majoritària del poble català, doncs mai unes eleccions poden substituir un referèndum d’autodeterminació. Em sembla molt important saber de forma segura el que la majoria de la gent vol. El mateix president Mas va confessar que el que les urnes del 27-S no els hi havien donat ho havien aconseguit en un despatx amb un pacte amb la CUP. Per a mi és un pacte de difícil compliment doncs veig moltes dificultats d’enteniment entre els dos grups. Pacte que no pot de cap manera substituir una consulta sobre el nostre futur col·lectiu. Es cert que l’Estat espanyol ha posat totes les traves per celebrar aquesta consulta d’autodeterminació i les seguirà posant. I aquesta és la segona raó: l’anomenat xoc de trens, o sigui l’enfrontament entre dues legalitats. L’espanyola i la catalana. 
 

La inflexibilitat del govern espanyol del PP ha estat un estímul en el creixement de l’independentisme català doncs ens ha maltractat massa vegades escudant-se en la Constitució de 1978 que, si en aquell moment va ser útil, ara ja no serveix. Vull recordar que va ser anomenada la Constitució del Consens fruit d’un diàleg on tothom va haver de cedir. Ara estem en una situació similar doncs necessitem diàleg i més diàleg perquè el referèndum d’autodeterminació de Catalunya pugui ser possible. Honestament he de dir que considero que és l’únic camí viable per aconseguir l’objectiu del reconeixement internacional: l’acceptació de Catalunya com un nou Estat d’Europa.