Any nou, vida nova. I tant. La meva s’ha vist trasbalsada en només deu dies per una successió de fets: pirates informàtics, cues de trànsit, caducitat de la targeta de crèdit... Si jo només m’havia proposat tornar a estudiar anglès, anar més al gimnàs o aprimar-me. Però no. Els elements s’han aliat per amargar-me l’inici del 2016.
 

El primer és un tal El Moujahidin. Va ser entrar a la pàgina d’impostos.ad i trobar-me que havia estat piratejada per aquest nom que no sembla tret precisament dels contes de Les mil i una nits o de la tripulació de Simbad el marí. Sort, que segons el Govern andorrà, El Moujahidin i els seus camarades no van tenir accés a converses o a informacions sensibles. L’única que podien treure de mi és que havia entregat, en els terminis adients, el formulari 345 que no ha de ser determinant per reconèixer el Sàhara Occidental ni reivindicar la llibertat per Síria i Palestina, cosa que demanaven els hackers. 
 

Vaig fer una captura de pantalla però no vaig poder imprimir res, entre altres coses perquè l’ordinador em va anunciar que el cartutx de tinta negra que havia comprat el dia abans era més fals que Judes Iscariot. Per tant, el vaig adquirir en un distribuïdor oficial i la capsa i el propi cartutx no semblaven haver estat falsificats en un taller clandestí de xinesos. O és que també la franquícia El Moujahidin arriba fins a les impressores perquè quan el vaig instal·lar, l’ordinador em va felicitar mitjançant un missatge per haver comprat cartutxos originals i anunciant-me que tenia dret a unes recompenses. 
 

No s’ha de creure massa en els anuncis. El dissabte 2 de gener a la tarda, fent cua a l’autopista a Figueres, un panell informatiu deia que hi havia controls de policia a la frontera francesa. No deia res dels 25 quilòmetres de retenció, ni de les dues hores que calia per arribar fins a la Jonquera i tot era tan confús com els incidents del túnel de vestidors, després de l’anada del partit de Copa entre el Barça i l’Espanyol. El dia abans, havia entrat a França per la Guingueta d’Ix i no hi havia ni un sol gendarme ni cap control. Fins i tot l’antic edifici de la duana és ara una pastisseria. Hi ha coses tan incomprensibles com que els clicks de Playmobil no tinguin genolls ni colzes o que WhatsApp caigui la nit de cap d’Any com si fos la Casa Usher del conte d’Edgar Allan Poe. Perquè els terroristes  de Daesh no es deuen moure només per autopista.
 

Fins aquí pensava que el pitjor del Nadal era que et toqués fer de segon pastoret en un pessebre vivent, que és la figura menys rellevant, però no. El pitjor va ser estar atrapat a Figueres i sense poder demanar als de la CUP que votessin, de manera assembleària, per saber si havia de continuar a l’autopista, seguir per la N-II o anar a fer la marrada pel coll d’Ares o per Portbou. Vaig pensar que encara estarien votant per decidir quants grans de raïm havien de menjar durant les campanades. 
 

L’objectiu del periple era sopar en territori francès amb anxoves de Cotlliure i un bon vi del Rosselló, tot i que, després del cap d’Any, el meu fetge estava a punt de firmar la carta de dimissió. I també em va tocar pagar el sopar en efectiu perquè al migdia, en un restaurant de Girona, havia comprovat, horroritzat, que la meva targeta de crèdit havia caducat el 31 de desembre. Des del banc envien un sms cada vegada que faig un pagament amb la targeta però, curiosament, no et diuen quan està a punt de caducar. 
 

Malgrat que no sóc tan versàtil com Mascherano tinc més solucions que McGyver i duia prou diners a la cartera. Decididament, aquest començament d’any s’afegia a la llista de coses odioses, com la balança del lavabo, la tornada de Gran Hermano VIP o la fama de Justin Bieber. Encara faltava la caiguda d’un empastament, la cita per a una colonoscòpia i una endoscòpia, i el missatge quan he engegat l’ordinador que he de canviar la bateria (serà obra també d’en Moujahidin?) per arribar a la conclusió que aquest 2016 serà el meu any.

Ara hauria d’anunciar allò de «no se’n vagin, que encara n’hi ha més» dels dibuixos animats del ‘Super-ratón’ de l’estudi Terrytoons però m’esperen a Caldea. S’estrena l’espectacle de xou, dansa, música i jocs d’aigua que es diu Kalma. Està absolutament recomanat contra l’estrès.