Continuïtat històrica (2)
L’any 1364, Pere el Cerimoniós, rei d’Aragó, respon a una súplica del comte de Foix, confirmant l’excepció del pagament de drets de mercaderies que entren i surten de Catalunya, i que tenen els habitants d’Andorra.
L’any 1419, Francesc de Tovià, bisbe d’Urgell, legitima el Consell de la Terra, a petició dels prohoms de les Valls d’Andorra, per a decidir sobre els afers de la Terra andorrana.
L’any 1598, Enric IV, rei de França i comte de Foix, atorga concessions diverses als andorrans.
L’any 1599, el rei d’Espanya, Felip III, confirma als andorrans les concessions fetes pels seus antecessors.
L’any 1601, Enric IV, comte de Foix i rei de França, estableix com a cosenyor que la Inquisició espanyola no pot actuar a Andorra.
L’any 1642 Lluís XIII i el 1655 Lluís XIV, reis de França i comtes de Foix, confirmen als andorrans les concessions fetes pels seus antecessors.
L’any 1715 el bisbe d’Urgell Simeon de Guinda y Apeztegui mana als andorrans no acceptar les ordres de l’Intendent de Catalunya ni el decret de Nova Planta i reconèixer només com a Senyors al bisbe d’Urgell i al comte de Foix, rei de França.
L’any 1727, Lluís XV, rei de França i comte de Foix, confirma les concessions atorgades als andorrans pels seus antecessors.
L’any 1748, l’andorrà Antoni Fiter i Rossell redacta el Manual Digest per encàrrec del Consell General.
L’any 1757, el rei Carles III d’Espanya, confirma les concessions fetes als andorrans pels seus antecessors, entre elles les franquícies duaneres.
L’any 1763, l’andorrà Antoni Puig, clergue, va redactar el Politar Andorrà, per encàrrec del Consell General.
L’any 1777, Lluís XVI, rei de França, confirma les concessions atorgades als andorrans.
L’any 1793, els convencionistes francesos de l’ Arieja, rebutgen acceptar el pagament de la Qüèstia per part dels andorrans i per tant renuncien al cosenyotiu.
L’any 1806, l’emperador Napoleó I, comte de Foix, restableix els lligams de França amb Andorra.
L’any 1817, el rei d’Espanya Ferran VII confirma les concessions atorgades als andorrans.
L’any 1864, el bisbe d’Urgell Josep Caixal protesta prop de la reina d’Espanya Isabel II, contra la pretensió d’incorporar Andorra a Espanya.
L’any 1866, el bisbe d’Urgell Josep Caixal signa el text de la Nova Reforma i l’any 1868 ho fa Napoleó III, a proposta del Consell General, on s’aprova el dret de vot a tots els andorrans caps de casa i altres millores polítiques. Es pot afirmar que transició de la vella a la nova Andorra s’inicia.
Comença també l’Andorra dels coprínceps.
L’any 1881 es va signar el Tractat del Pont dels Escalls, entre el partit revolucionari i el contrarevolucionari arran d’haver destituït i reposat el Consell General per tal d’aprovar la construcció de balnearis i casinos a Andorra, al marge dels coprínceps, amb conseqüències greus per alguns dels protagonistes.
L’any 1882 el Consell General, a demanda d’uns veïns de Canillo, hi autoritza l’obertura d’una escola congregacional de la Sagrada Família. França concedeix una subvenció per obrir una carretera entre França i Andorra. L’any 1889 es fa un camí entre el Pas de la Casa i Soldeu.
L’any 1903 s’inicien els treballs de construcció d’una carretera Andorra-La Seu d’Urgell que s’inaugurarà el 1913.
L’any 1914 el Papa declara la Verge de Meritxell Patrona de les Valls d’Andorra i el Consell General estableix el dia 8 de setembre dia de Festa Nacional.
L’any 1917 el Copríncep Francès, a petició del Consell General, crea unes escoles primàries públiques subvencionades per França.
L’any 1927, el Consell General amb l’aprovació dels coprínceps, signen la concessió de Fhasa.
L’any 1932, es creen les escoles espanyoles d’Andorra.
L’any 1933, s’assoleix el sufragi universal masculí reclamat pels joves andorrans.
L’any 1965, es posa en marxa l’ensenyament congregacional dels Salesians a Andorra la Vella.
L’any 1967, es produeix la primera visita a Andorra d’un copríncep francès, Charles de Gaulle.
L’any 1970, les dones, després de reclamar-ho, obtenen el dret polític del sufragi universal llevat de l’elegibilitat, que l’obtindran el 1973.
L’any 1973, es troben a Cahors els dos coprínceps, Georges Pompidou i Joan Marti i Alanís.
L’any 1976, s’inicia el procés de Reforma de les Institucions andorranes.
L’any 1981, es crea el Consell Executiu (Govern).
L’any 1993, s’aprova la Constitució d’Andorra.
S’inicia l’Andorra constitucional.
Els darrers anys, el procés d’obertura econòmica del país, obligat i irreversible, ens ha de conduir cap a l’Andorra proeuropea, associada que no integrada. El camí s’ha de fer sí o sí i no hi valen més dubtes ni vacil·lacions. Fa 30 anys que estem envoltats d’Europa i alhora Europa ha de ser la nostra palanca cap al món. Però s’ha d’estar vigilant i atent... a l’aguait o no distret ni confiat. Ja hem vist què pot passar si sortim de casa amb lleugeresa o, pot passar, si deixem obertes de bat a bat i a tothora, les portes de casa. O confonem confiança amb temeritat. Cal ser prudents, no en el sentit de no fer, sinó en el de fer, i ràpid si cal, però amb diligència, seny i sent espavilats que no fent l’espavilat. El pacte d’estat és obligat a tots els nivells si volem una continuïtat històrica ben trenada i resistent, cap fil no hi és sobrer i tots la reforcen.
La continuïtat històrica andorrana no és una qüestió de tenir-ne sinó d’haver-ne. El tenir-ne té una dependència externa. L’haver-ne és una qüestió interna, que s’hi creu i se’n crea des de dins.
Potser la sort i els miracles són necessaris per a la continuïtat històrica dels pobles petits, però en el cas dels andorrans no és suficient i cal a més la voluntat de ser col·lectiva que, implica això sí, unitat.
Sense unió, ni voler ser, la continuïtat històrica de l’andorranitat no té cap possibilitat.
I, el voler ser, ha d’incorporar a més del simple voler (que té poca massa) totes les qualitats del saber fer l’andorrà (en positiu i com a mèrit i no demèrit). I que no són altres que la humilitat, la prudència, l’astúcia i la gosadia.
L’itinerari encetat de l’Andorra proeuropea, com tots els altres realitzats dins les altres Andorres anteriors (vascònica, celta o gal·la, lígur, íbera, ceretana, andosina, romana, visigòtica, carolíngia, comtal, episcopal, cosenyorial, coprincipesca, constitucional) i que s’han anat integrant, els nous en els vells, promet moments dolços, però també moments durs i per als quals cal estar preparats. O bé disposar o crear la suficient resiliència per a quan calgui.
I no oblidar que en cadascuna d’elles ha calgut fer concessions a canvi però que també se n’han obtingut, les suficients, i segons s’han sabut fer valer les especificitats, per poder tenir continuïtat històrica en el nou marc.
Vetllar amb cura sobre les necessitats de la Terra andorrana, posar-hi remei i prevenir-les, ens continuaria dient l’Antoni Fiter i Rossell avui, si hi fos, com va escriure en la seva màxima 24, fa 267 anys. H
Arquitecte
L’any 1419, Francesc de Tovià, bisbe d’Urgell, legitima el Consell de la Terra, a petició dels prohoms de les Valls d’Andorra, per a decidir sobre els afers de la Terra andorrana.
L’any 1598, Enric IV, rei de França i comte de Foix, atorga concessions diverses als andorrans.
L’any 1599, el rei d’Espanya, Felip III, confirma als andorrans les concessions fetes pels seus antecessors.
L’any 1601, Enric IV, comte de Foix i rei de França, estableix com a cosenyor que la Inquisició espanyola no pot actuar a Andorra.
L’any 1642 Lluís XIII i el 1655 Lluís XIV, reis de França i comtes de Foix, confirmen als andorrans les concessions fetes pels seus antecessors.
L’any 1715 el bisbe d’Urgell Simeon de Guinda y Apeztegui mana als andorrans no acceptar les ordres de l’Intendent de Catalunya ni el decret de Nova Planta i reconèixer només com a Senyors al bisbe d’Urgell i al comte de Foix, rei de França.
L’any 1727, Lluís XV, rei de França i comte de Foix, confirma les concessions atorgades als andorrans pels seus antecessors.
L’any 1748, l’andorrà Antoni Fiter i Rossell redacta el Manual Digest per encàrrec del Consell General.
L’any 1757, el rei Carles III d’Espanya, confirma les concessions fetes als andorrans pels seus antecessors, entre elles les franquícies duaneres.
L’any 1763, l’andorrà Antoni Puig, clergue, va redactar el Politar Andorrà, per encàrrec del Consell General.
L’any 1777, Lluís XVI, rei de França, confirma les concessions atorgades als andorrans.
L’any 1793, els convencionistes francesos de l’ Arieja, rebutgen acceptar el pagament de la Qüèstia per part dels andorrans i per tant renuncien al cosenyotiu.
L’any 1806, l’emperador Napoleó I, comte de Foix, restableix els lligams de França amb Andorra.
L’any 1817, el rei d’Espanya Ferran VII confirma les concessions atorgades als andorrans.
L’any 1864, el bisbe d’Urgell Josep Caixal protesta prop de la reina d’Espanya Isabel II, contra la pretensió d’incorporar Andorra a Espanya.
L’any 1866, el bisbe d’Urgell Josep Caixal signa el text de la Nova Reforma i l’any 1868 ho fa Napoleó III, a proposta del Consell General, on s’aprova el dret de vot a tots els andorrans caps de casa i altres millores polítiques. Es pot afirmar que transició de la vella a la nova Andorra s’inicia.
Comença també l’Andorra dels coprínceps.
L’any 1881 es va signar el Tractat del Pont dels Escalls, entre el partit revolucionari i el contrarevolucionari arran d’haver destituït i reposat el Consell General per tal d’aprovar la construcció de balnearis i casinos a Andorra, al marge dels coprínceps, amb conseqüències greus per alguns dels protagonistes.
L’any 1882 el Consell General, a demanda d’uns veïns de Canillo, hi autoritza l’obertura d’una escola congregacional de la Sagrada Família. França concedeix una subvenció per obrir una carretera entre França i Andorra. L’any 1889 es fa un camí entre el Pas de la Casa i Soldeu.
L’any 1903 s’inicien els treballs de construcció d’una carretera Andorra-La Seu d’Urgell que s’inaugurarà el 1913.
L’any 1914 el Papa declara la Verge de Meritxell Patrona de les Valls d’Andorra i el Consell General estableix el dia 8 de setembre dia de Festa Nacional.
L’any 1917 el Copríncep Francès, a petició del Consell General, crea unes escoles primàries públiques subvencionades per França.
L’any 1927, el Consell General amb l’aprovació dels coprínceps, signen la concessió de Fhasa.
L’any 1932, es creen les escoles espanyoles d’Andorra.
L’any 1933, s’assoleix el sufragi universal masculí reclamat pels joves andorrans.
L’any 1965, es posa en marxa l’ensenyament congregacional dels Salesians a Andorra la Vella.
L’any 1967, es produeix la primera visita a Andorra d’un copríncep francès, Charles de Gaulle.
L’any 1970, les dones, després de reclamar-ho, obtenen el dret polític del sufragi universal llevat de l’elegibilitat, que l’obtindran el 1973.
L’any 1973, es troben a Cahors els dos coprínceps, Georges Pompidou i Joan Marti i Alanís.
L’any 1976, s’inicia el procés de Reforma de les Institucions andorranes.
L’any 1981, es crea el Consell Executiu (Govern).
L’any 1993, s’aprova la Constitució d’Andorra.
S’inicia l’Andorra constitucional.
Els darrers anys, el procés d’obertura econòmica del país, obligat i irreversible, ens ha de conduir cap a l’Andorra proeuropea, associada que no integrada. El camí s’ha de fer sí o sí i no hi valen més dubtes ni vacil·lacions. Fa 30 anys que estem envoltats d’Europa i alhora Europa ha de ser la nostra palanca cap al món. Però s’ha d’estar vigilant i atent... a l’aguait o no distret ni confiat. Ja hem vist què pot passar si sortim de casa amb lleugeresa o, pot passar, si deixem obertes de bat a bat i a tothora, les portes de casa. O confonem confiança amb temeritat. Cal ser prudents, no en el sentit de no fer, sinó en el de fer, i ràpid si cal, però amb diligència, seny i sent espavilats que no fent l’espavilat. El pacte d’estat és obligat a tots els nivells si volem una continuïtat històrica ben trenada i resistent, cap fil no hi és sobrer i tots la reforcen.
La continuïtat històrica andorrana no és una qüestió de tenir-ne sinó d’haver-ne. El tenir-ne té una dependència externa. L’haver-ne és una qüestió interna, que s’hi creu i se’n crea des de dins.
Potser la sort i els miracles són necessaris per a la continuïtat històrica dels pobles petits, però en el cas dels andorrans no és suficient i cal a més la voluntat de ser col·lectiva que, implica això sí, unitat.
Sense unió, ni voler ser, la continuïtat històrica de l’andorranitat no té cap possibilitat.
I, el voler ser, ha d’incorporar a més del simple voler (que té poca massa) totes les qualitats del saber fer l’andorrà (en positiu i com a mèrit i no demèrit). I que no són altres que la humilitat, la prudència, l’astúcia i la gosadia.
L’itinerari encetat de l’Andorra proeuropea, com tots els altres realitzats dins les altres Andorres anteriors (vascònica, celta o gal·la, lígur, íbera, ceretana, andosina, romana, visigòtica, carolíngia, comtal, episcopal, cosenyorial, coprincipesca, constitucional) i que s’han anat integrant, els nous en els vells, promet moments dolços, però també moments durs i per als quals cal estar preparats. O bé disposar o crear la suficient resiliència per a quan calgui.
I no oblidar que en cadascuna d’elles ha calgut fer concessions a canvi però que també se n’han obtingut, les suficients, i segons s’han sabut fer valer les especificitats, per poder tenir continuïtat històrica en el nou marc.
Vetllar amb cura sobre les necessitats de la Terra andorrana, posar-hi remei i prevenir-les, ens continuaria dient l’Antoni Fiter i Rossell avui, si hi fos, com va escriure en la seva màxima 24, fa 267 anys. H
Arquitecte