Continuïtat històrica (1)
L’acabament de l’any i l’inici d’un de nou, són bons moments per a fer balanços i reflexions.
La renovació, produïda l’any 2015, dels càrrecs polítics que han de dirigir l’Estat andorrà, tant a nivell general com comunal, hi convida especialment. I la raó o raons no és fer-ho per voler canviar res en concret, sinó per entendre i entreveure millor, i confirmar si s’ajusta el que fem o hem fet amb el que volem fer o pensem que hauríem d’haver fet. I no com a persones individuals (polítics i ciutadans) o grupals (institucions i partits polítics) sinó com a persones col·lectives que som (poble, país i nació), amb la nostra pertinença conscient, volguda i activa, a l’andorranitat. És bo d’aixecar el vol, de tant en tant.
L’aparició, el 2014 de l’Andorra Aeterna amb la reproducció de 39 documents lligats a la història d’Andorra entre els anys 805 i 1881 per la Biblioteca Impossible, i l’aparició el 2015 de La història dels Andorrans, de Joan Peruga i Guerrero, són una bona ocasió per prendre consciència d’una continuïtat històrica en els territoris en general i, específicament en els nostres, els andorrans. Més enllà de qualsevol relativització, sempre possible i plausible, val la pena deixar, de temps en temps, el vol ras de la immediatesa del dia a dia que passa i l’any que empeny.
Les traces materials i documentals, d’aquesta continuïtat històrica, malgrat ser poc nombroses, fraccionades i aïllades en el temps i en l’espai són evidents i cal recordar-les sempre que ens sigui possible, tot i no tenir encara el Museu Andorrà d’Art i Cultura. Només necessitem un lloc o espai i no tant un edifici emblemàtic o un continent que rivalitzi amb el contingut en lloc de realçar-lo. I tot i que ens persegueixi (fins quan ?) una aparent impotència cultural dels polítics i responsables de cultura per buscar i destinar recursos i augmentar, aprofundir i elaborar o valorar no només les peces que ja tenim sinó totes les que ens falten.
Una brevíssima mostra o síntesi d’aquestes traces podria ser la que segueix.
Les primeres restes humanes localitzades representen a l’Andorra de les petites societats de caçadors i recol·lectors i daten del 11é mil·lenni abans de Jesucrist i han estat trobades a la Balma de la Margineda i es perllonguen fins a molt més ençà del 6é mil·lenni a. J. C.
Del 5é mil·lenni a. J. C. s’hi afegeixen restes de la tomba de Segudet i les estructures ramaderes del Madriu-Perafita-Claror amb forns per obtenir pega i indirectament carbó dels arbres dels boscos. Amb la fixació dels pobladors s’inicia l’Andorra de les petites societats productores del neolític.
Del 4art i 3er mil·lennis a. J. C. cap aquí s’incorporen les restes de la Feixa del Moro a Juverri amb les seves estructures d’hàbitat i altres.
Del 2on mil·lenni a. J. C. s’han trobat restes de la balma del Llunci a Vila, del Pui d’Andorra la Vella, de Prats i el Roc de les bruixes a Canillo , del Cedre a Andorra la Vella i del Roc d’Enclar. L’Andorra vascònica deixa les seves empremtes.
Del 1er mil·lenni a. J. C. es troben restes al Cedre i al Pui d’Andorra la Vella, a Canillo, al Mas de Ribafeta, a la Balma de la Tuta a Pal i al Pui d’Olivesa a Lòria. Les Andorres celta (gal·la) i lígur pel nord i ibèrica pel sud, treuen el cap. L’Andorra dels ceretans, com a grup ibèric hegemònic a les nostres contrades, degué existir ja al segle VIII a. J. C. mentre que al VI a. J. C. l’Andorra dels andosins seria ja una realitat diferenciada dels ceretans.
L’historiador grec Polibi va escriure la seva Història cap als anys 150 a. J. C. en la qual relata el pas d’Hanníbal pel riu Ebre i pels Pirineus direcció a Roma el juliol de l’any 218 a. J. C., mencionant que va sotmetre, entre altres tribus la dels «andosins fins als Pirineus». I és probable que els andosins de l’època es trobessin repartits fins a Ponts pel sud, fins a Martinet per l’est i ocupessin els actuals Pallars Sobirà i Jussà per l’Oest a part d’estar situats a l’Alt Urgell i Andorra. Així limitarien pel nord-est amb els ceretans dels quals n’haurien format part abans, els bergusis pel sud-est, els ilergets pel sud i est i els arenosis pel nord-oest.
L’Andorra andosina es perllongarà pels segles segon i primer a. J. C. com ho mostren els jaciments del Roc de l’Oral a Vila i d’Antuix a Engordany.
L’Andorra romana s’integrarà entre els segles I al V, com n’han deixat traça l’explotació vitivinícola del Roc d’ Enclar, de la tomba romana sota l’església de St. Marc i Sta. Maria d’Encamp, les estructures al Madriu-Perafita-Claror, les restes d’estructures militars al Roc d’ Enclar i les restes al camp del Perot i al camp del Vermell a Lòria.
L’Andorra visigòtica pren forma al segle VI a partir del primer conegut bisbe d’Urgell Just (531-546) i que assistí als concilis de Toledo i Lleida. Esdevindria més tard Sant Just. Al segle VII es basteix l’església de St. Vicenç d’ Enclar .
En una de les pedres conservades s’hi llegeix la paraula àrab al-afiya que vol dir salut. L’any 721, al segle VIII , les ciutats de Lleida i Tolosa capitulen a les tropes musulmanes. L’any 793 la Seu d’Urgell sofreix la ràtzia d’Abd al-Malik. L’Andorra musulmana no pren.
L’any 800 Carlemany és coronat emperador a Roma i s’ha iniciat l’administració del bisbe Leidrad de Lió a la Seu d’Urgell en substitució del bisbe Fèlix, acusat d’heretge per predicar l’adopcionisme, el qual no serà finalment condemnat però morirà retingut a Lió. Anys després se’l farà Sant Fèlix. El bisbat d’Urgell dependrà de Narbona fins a l’any 1100. Els seus capellans es formaran al seminari de Narbona.
Bona part de les consagracions de les esglésies romàniques d’Andorra són d’aquesta època. L’Andorra carolíngia és fa realitat.
L’any 839 l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell esmenta les parròquies andorranes actuals a més de Santa Coloma en una denominació territorial pròpia de Vall d’Andorra.
L’any 843 el rei Carles el Calb atorgà la possessió de la Vall d’Andorra al comte d’Urgell Sunifred. S’inicia l’Andorra comtal.
L’any 860 l’emperador Carles el Calb, a petició del bisbe d’Urgell Guisad, li confirma les donacions que havien fet Carlemany i Lluís el Pietós als seus antecessors, de rebre el delme del ferro i la pega d’Andorra.
L’any 988 es signa la permuta entre els comtes Borrell d’Urgell i el bisbe d’Urgell Salla i Canonges canviant-se alous i propietats d’Andorra per altres a la Cerdanya i Berga.
L’any 1133 Ermengol IV, comte d’Urgell, dóna a Sta. Maria d’Urgell a canvi de 1.200 sous, dret al que tingués i pogués tenir, entre altres, a les Valls d’Andorra i mana als homes d’Andorra que així ho acceptin, ho defensin, ho reconeguin i siguin fidels al bisbe i successors. Concedeix als homes d’Andorra els drets d’ús i aprofitament i els dispensa la seva protecció en condicions encara millors que abans. Entre els testimonis signen un andorrà de cada parròquia. S’inicia l’Andorra episcopal.
Entre els anys 1162 i 1176 els homes de la Vall d’Andorra signen unes Concòrdies amb els bisbes Bernat Sanç i Arnau de Preixens i els canonges de Sta. Maria, sobre el pagament d’impostos, justícia i ajuda.
L’any 1278 se signen els Pariatges, el 8 de setembre a Lleida, entre el bisbe d’Urgell Pere d’Urtx i el comte de Foix Roger Bernat III, validats pel papa Martí IV el 7 d’octubre de 1282, i el rei Pere d’Aragó. Comença l’Andorra cosenyorial.
La renovació, produïda l’any 2015, dels càrrecs polítics que han de dirigir l’Estat andorrà, tant a nivell general com comunal, hi convida especialment. I la raó o raons no és fer-ho per voler canviar res en concret, sinó per entendre i entreveure millor, i confirmar si s’ajusta el que fem o hem fet amb el que volem fer o pensem que hauríem d’haver fet. I no com a persones individuals (polítics i ciutadans) o grupals (institucions i partits polítics) sinó com a persones col·lectives que som (poble, país i nació), amb la nostra pertinença conscient, volguda i activa, a l’andorranitat. És bo d’aixecar el vol, de tant en tant.
L’aparició, el 2014 de l’Andorra Aeterna amb la reproducció de 39 documents lligats a la història d’Andorra entre els anys 805 i 1881 per la Biblioteca Impossible, i l’aparició el 2015 de La història dels Andorrans, de Joan Peruga i Guerrero, són una bona ocasió per prendre consciència d’una continuïtat històrica en els territoris en general i, específicament en els nostres, els andorrans. Més enllà de qualsevol relativització, sempre possible i plausible, val la pena deixar, de temps en temps, el vol ras de la immediatesa del dia a dia que passa i l’any que empeny.
Les traces materials i documentals, d’aquesta continuïtat històrica, malgrat ser poc nombroses, fraccionades i aïllades en el temps i en l’espai són evidents i cal recordar-les sempre que ens sigui possible, tot i no tenir encara el Museu Andorrà d’Art i Cultura. Només necessitem un lloc o espai i no tant un edifici emblemàtic o un continent que rivalitzi amb el contingut en lloc de realçar-lo. I tot i que ens persegueixi (fins quan ?) una aparent impotència cultural dels polítics i responsables de cultura per buscar i destinar recursos i augmentar, aprofundir i elaborar o valorar no només les peces que ja tenim sinó totes les que ens falten.
Una brevíssima mostra o síntesi d’aquestes traces podria ser la que segueix.
Les primeres restes humanes localitzades representen a l’Andorra de les petites societats de caçadors i recol·lectors i daten del 11é mil·lenni abans de Jesucrist i han estat trobades a la Balma de la Margineda i es perllonguen fins a molt més ençà del 6é mil·lenni a. J. C.
Del 5é mil·lenni a. J. C. s’hi afegeixen restes de la tomba de Segudet i les estructures ramaderes del Madriu-Perafita-Claror amb forns per obtenir pega i indirectament carbó dels arbres dels boscos. Amb la fixació dels pobladors s’inicia l’Andorra de les petites societats productores del neolític.
Del 4art i 3er mil·lennis a. J. C. cap aquí s’incorporen les restes de la Feixa del Moro a Juverri amb les seves estructures d’hàbitat i altres.
Del 2on mil·lenni a. J. C. s’han trobat restes de la balma del Llunci a Vila, del Pui d’Andorra la Vella, de Prats i el Roc de les bruixes a Canillo , del Cedre a Andorra la Vella i del Roc d’Enclar. L’Andorra vascònica deixa les seves empremtes.
Del 1er mil·lenni a. J. C. es troben restes al Cedre i al Pui d’Andorra la Vella, a Canillo, al Mas de Ribafeta, a la Balma de la Tuta a Pal i al Pui d’Olivesa a Lòria. Les Andorres celta (gal·la) i lígur pel nord i ibèrica pel sud, treuen el cap. L’Andorra dels ceretans, com a grup ibèric hegemònic a les nostres contrades, degué existir ja al segle VIII a. J. C. mentre que al VI a. J. C. l’Andorra dels andosins seria ja una realitat diferenciada dels ceretans.
L’historiador grec Polibi va escriure la seva Història cap als anys 150 a. J. C. en la qual relata el pas d’Hanníbal pel riu Ebre i pels Pirineus direcció a Roma el juliol de l’any 218 a. J. C., mencionant que va sotmetre, entre altres tribus la dels «andosins fins als Pirineus». I és probable que els andosins de l’època es trobessin repartits fins a Ponts pel sud, fins a Martinet per l’est i ocupessin els actuals Pallars Sobirà i Jussà per l’Oest a part d’estar situats a l’Alt Urgell i Andorra. Així limitarien pel nord-est amb els ceretans dels quals n’haurien format part abans, els bergusis pel sud-est, els ilergets pel sud i est i els arenosis pel nord-oest.
L’Andorra andosina es perllongarà pels segles segon i primer a. J. C. com ho mostren els jaciments del Roc de l’Oral a Vila i d’Antuix a Engordany.
L’Andorra romana s’integrarà entre els segles I al V, com n’han deixat traça l’explotació vitivinícola del Roc d’ Enclar, de la tomba romana sota l’església de St. Marc i Sta. Maria d’Encamp, les estructures al Madriu-Perafita-Claror, les restes d’estructures militars al Roc d’ Enclar i les restes al camp del Perot i al camp del Vermell a Lòria.
L’Andorra visigòtica pren forma al segle VI a partir del primer conegut bisbe d’Urgell Just (531-546) i que assistí als concilis de Toledo i Lleida. Esdevindria més tard Sant Just. Al segle VII es basteix l’església de St. Vicenç d’ Enclar .
En una de les pedres conservades s’hi llegeix la paraula àrab al-afiya que vol dir salut. L’any 721, al segle VIII , les ciutats de Lleida i Tolosa capitulen a les tropes musulmanes. L’any 793 la Seu d’Urgell sofreix la ràtzia d’Abd al-Malik. L’Andorra musulmana no pren.
L’any 800 Carlemany és coronat emperador a Roma i s’ha iniciat l’administració del bisbe Leidrad de Lió a la Seu d’Urgell en substitució del bisbe Fèlix, acusat d’heretge per predicar l’adopcionisme, el qual no serà finalment condemnat però morirà retingut a Lió. Anys després se’l farà Sant Fèlix. El bisbat d’Urgell dependrà de Narbona fins a l’any 1100. Els seus capellans es formaran al seminari de Narbona.
Bona part de les consagracions de les esglésies romàniques d’Andorra són d’aquesta època. L’Andorra carolíngia és fa realitat.
L’any 839 l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell esmenta les parròquies andorranes actuals a més de Santa Coloma en una denominació territorial pròpia de Vall d’Andorra.
L’any 843 el rei Carles el Calb atorgà la possessió de la Vall d’Andorra al comte d’Urgell Sunifred. S’inicia l’Andorra comtal.
L’any 860 l’emperador Carles el Calb, a petició del bisbe d’Urgell Guisad, li confirma les donacions que havien fet Carlemany i Lluís el Pietós als seus antecessors, de rebre el delme del ferro i la pega d’Andorra.
L’any 988 es signa la permuta entre els comtes Borrell d’Urgell i el bisbe d’Urgell Salla i Canonges canviant-se alous i propietats d’Andorra per altres a la Cerdanya i Berga.
L’any 1133 Ermengol IV, comte d’Urgell, dóna a Sta. Maria d’Urgell a canvi de 1.200 sous, dret al que tingués i pogués tenir, entre altres, a les Valls d’Andorra i mana als homes d’Andorra que així ho acceptin, ho defensin, ho reconeguin i siguin fidels al bisbe i successors. Concedeix als homes d’Andorra els drets d’ús i aprofitament i els dispensa la seva protecció en condicions encara millors que abans. Entre els testimonis signen un andorrà de cada parròquia. S’inicia l’Andorra episcopal.
Entre els anys 1162 i 1176 els homes de la Vall d’Andorra signen unes Concòrdies amb els bisbes Bernat Sanç i Arnau de Preixens i els canonges de Sta. Maria, sobre el pagament d’impostos, justícia i ajuda.
L’any 1278 se signen els Pariatges, el 8 de setembre a Lleida, entre el bisbe d’Urgell Pere d’Urtx i el comte de Foix Roger Bernat III, validats pel papa Martí IV el 7 d’octubre de 1282, i el rei Pere d’Aragó. Comença l’Andorra cosenyorial.