Els anys pesen, però cap es fa tan pesat com el seu recordatori, aquell que per aquests últims dies de desembre els mitjans s’han entestat ena desplegar. Recordar ara que ha passat el 2015, que més o menys és el que ha passat qualsevol any des que ens arriba la memòria, no només és pesat i ingrat, sinó horrible, ja que no es compagina amb la necessitat d’enterrar-se, si més no figuradament, com a condició indispensable perquè neixi un any nou. Però és que, a més, rememorar ara aquest cadàver que no ho és encara significa afegir el record a la consciència del que estava passant a finals del 2015, i que era, per exemple, que el verd nord de la Península crema pels quatre costats. Pels quatre, ja que les flames llepaven la mateixa riba del mar.
Si ens posem a recordar el que estava passant al país dels empats grotescs i de les pujades de dos euros en el salari mínim, que amb semblant increment es fa més mínim encara, trobarem també un president mendicant, bé, dos, cadascú al seu estil i tots dos en funcions; una porció de pertorbats solts que violen dones grans en els geriàtrics o tenen tancats als seus parents en bruts i freds colomers, i una altra porció de psicòpates adormits que, quan desperten, assassinen a les seves dones. Si ens posem a recordar el que no ha passat, ja que està passant, ens aclapararem, segur, amb aquesta doble mirada, però també ens cremarem lamb aquests dos-cents o tres-cents incendis que han assolat i segueixen assolant Astúries, Cantàbria , el País Basc i Navarra.
El 2015 el nord d’Espanya era verd, i el 2015, marró, gairebé negre. No cal recordar res, sinó detenir els causants d’aquesta brutal destrossa i propinar-ne càstigs exemplars, ja que a les presons, on ja hi ha alguns rics, segueix sense haver piròmans. El cas és que les pluges, totes les pluges, s’han anat a Anglaterra, a Dallas, al Paraguai, a l’Argentina, en tant aquí ens quedem, en aquest cas sí, amb el seu record. H