Convidat per L’Ateneu de l’Alt Urgell vaig participar en un debat sobre el documental Avi, et trauré d’aquí, de Montse Armengou, que es basa en l’enterrament forçat al Valle de los Caídos de combatents d’una i altra banda, morts durant la Guerra Civil. A part del gran interès de la pel·lícula la conversa va anar derivant cap a situacions viscudes a La Seu i relacionades amb tota la temàtica de la memòria històrica, una de les grans assignatures pendents d’estudi i examen de l’època de la transició. Quin dubte hi ha que a la transició es feren moltes coses ben fetes sota l’objectiu essencial de preservar el nou règim democràtic –i a més cal tenir en compte les lleis Zapatero de la Memòria Històrica i Saura del Memorial Democràtic, ambdues de l’any 2007–, però altres quedaren pel camí, i avui, trenta-cinc anys després, criden silenciosament però sentida per la seva incorporació a la nostra vida quotidiana. 
 

La situació de la memòria històrica a La Seu presenta elements que la diferencien molt d’altres poblacions. Destaquen sobretot els assassinats protagonitzats per la FAI de gairebé una cinquantena de ciutadans urgellencs en l’altar d’una hipotètica revolució social. No entrarem ara en una anàlisi històrica d’aquests fets com tampoc de la temeritat culpable de l’aixecament franquista. Malgrat tot, aquests fets terribles no han de marginar altres qüestions també injustes i també molt doloroses per a la ciutadania urgellenca en general. Avui, amb tot el temps transcorregut, hem de ser capaços de fer descansar en pau tots els nostres records mentre som capaços de mantenir-los. I per això calen, al meu parer, una sèrie d’actuacions significatives.
 

Primer de tot caldria una remodelació de l’entrada al nostre cementiri de manera que s’honorés el record de les persones assassinades per la FAI al mateix temps que tots els morts causats per la Guerra Civil i altres conteses bèl·liques hagudes al nostre terme. El monument actual es va fer en l’estil d’un clima de postguerra molt poc acordat amb el perdó i la reconciliació que han de dirigir l’estudi de la nostra història més íntima. Quan s’ha de fer? Alguns diuen que s’ha de fer quan els fills dels participants a la Guerra Civil siguem morts. Home, jo seria del parer de fer-ho abans, com una bona lliçó de civisme per a les generacions futures. També, en el mateix cementiri, caldria posar, a la part que s’obre a les noves construccions de nínxols, una placa ben digna assenyalant la fossa comuna preexistent on s’enterraren combatents republicans procedents del front del Pallars.
 

També cal un reconeixement al més alt nivell honorífic per als dos grans alcaldes de la República, Enric Canturri Ramonet i Bonaventura Rebès Castella. Les seves figures mereixen ser recordades com a dos grans defensors de les llibertats republicanes, que, sense la malaurada ventada feixista que condemnà els nostres pobles a quaranta anys de dictadura, haguessin gaudit d’una gran projecció política. Igualment haurien de ser recordats lluitadors antifeixistes com ho foren Josep i Francesc Farràs Ebrieres, Ricard Cifuentes Iscla (afusellat pels nazis per pertànyer a la resistència), Pilar Vila Nequi, Montserrat Alrich Sala... O també conegudes les morts per afusellament del carrabiner Còrdoba i de Manuel Moncunill. També cal recordar urgellencs distingits en tan dures circumstàncies com Josep Castellarnau Pujol (un gran alcalde de Castellciutat que evità assassinats de la FAI), el pagès Francesc Jordana Ribó, el veterinari Blai Martret Moles, el militar José Pérez Vázquez... I no parlem de les dotzenes, centenars, de ciutadans alturgellencs represaliats d’una o altra manera.
 

Avancem cap a la plena normalitat democràtica en temps de canvis. Seria altament indesitjable que en aquestes altures del segle XXI no normalitzéssim –no és fàcil– el record de la nostra Guerra Civil. Que les nostres muntanyes, ja que les persones som tan finites, després de contemplar tants segles d’autocràcies i dictadures, acullin, definitivament, poblacions que raonen i que viuen en la pau, la llibertat i el respecte per tots els seus morts. 

*Economista