No falla. En els últims quatre anys, cada vegada que he dedicat algunes línies a la Vall del Madriu-Perafita-Claror, no ha faltat la trucada de queixa de rigor, algunes amb més educació que d’altres. Però els fets són els que són. Rememorem-ho. 
 

L’agost del 2013, el biòleg suís Pierre Galland, expert assessor de la Unesco, va ser convidat per la Comissió de Gestió de la Vall del Madriu-Perafita-Claror i el ministeri de Cultura a visitar el territori declarat patrimoni de la humanitat l’any 2004. Galland va alertar aleshores que construir una carretera enmig de la vall seria «un atemptat molt greu». Uns mesos després, els membres de la comissió –els cònsols dels quatre territoris per on s’estén la vall i la directora de l’ens– van presentar les conclusions de l’informe emès per Galland, en què advertia que si es canviava l’estratègia d’accés a la vall «s’obrirà el procés per posar-la a la llista de patrimoni en perill i, fins i tot, d’exclusió».
 

D’acord, l’informe del biòleg no era vinculant ja que tan sols era una consulta, i suprimir un element de la llista de patrimoni de la humanitat no es fa d’un dia per l’altre, però el Pla de gestió de la vall estableix a l’article 14.2 que «qualsevol accés motoritzat a la vall ha d’estar sotmès a l’aprovació de la Unesco». Més de deu anys després de la declaració de la vall, la solució de l’accés rodat encara no està definit. No s’arriba a un consens, i la comissió no acaba de mullar-se. La intenció és que l’any que ve s’aprovin les ordinacions per sancionar els motoristes que circulin per la vall i els que hi facin algun acte de vandalisme.
 

Els cortalans, és a dir, els que tenen propietat privada (que representen un 1% de la vall), cada vegada que llegeixen que un accés rodat provocarà l’exclusió de la vall de la llista de patrimoni de la Unesco es posen les mans al cap i ho neguen. Acusen de desinformació, de desconèixer el tema i, sobretot, de politització. I reclamen el dret d’accés a la vall, sempre respectant el territori.
 

Però entre els uns i els altres la casa sense escombrar. Andorra està perdent l’oportunitat de beneficiar-se de disposar d’una extensa zona (el 20% del territori) amb el segell de la Unesco, que pot atreure turisme cultural i de senderisme. La candidatura de les falles va engrescar banda i banda dels Pirineus i la seva declaració com a patrimoni immaterial es percep com a una gran oportunitat. Però, què passa amb el Madriu? Quines susceptibilitats fereix que no s’hi acaba de posar fil a l’agulla? Per què es crea un ens que amb un pressupost irrisori avança a mig gas? Per què tinc la sensació que cada vegada que surt el tema de la vall aixeca ampolles? 
 

Cal ser valents i prendre decisions, i si s’aposta per un territori que sigui un paisatge cultural considerat patrimoni mundial, amb tot el que implica, és hora de no quedar-se a mitges, i si no, es renuncia a la categoria de la Unesco i punt. 
 

A més, en lloc d’acusar de desinformar intencionadament, seria hora de ser més transparents, exposar els arguments i, sobretot, acceptar que un expert de la Unesco va advertir del perill de permetre el trànsit rodat, tot i que la seva opinió, ara per ara, ha quedat en paper mullat.