Sofà, tele i manta
La política té raons que la raó no entén. Ens havíem cregut que aquestes eleccions comunals serien gairebé com un combat d’Ivan Drago contra Apollo Creed a Rocky 4 amb transferències, competències, model país i clau nacional i s’han acabat convertint en aquell depriment estat del Facebook, «aquest cap de setmana, sofà, tele i manta».
Hi ha hagut dificultats per tancar les llistes, pactes inversemblants, canvis de camisa, jaqueta i d’armari sencer, campanya electoral d’anuncis melindrosos i missatges cursis, discursos plens d’obvietats, de tics i d’argumentari, debats infumables i una sensació que allò no ho salvava ni Juan Luis Guerra cantant allò d’Ojalá que llueva Prozac. Aquests candidats, que havien d’actuar, teòricament, com a clons de la guineu de la faula de La Fontaine que lloava el corb perquè deixés caure el formatge/vot, han intentat difondre el seu projecte amb tan poca passió com si parlessin del ritual d’aparellament dels coales a Nova Gal·les del Sud.
Amb aspecte de tresorer de comunitat de veïns, ens han anat desgranant el programa electoral de la mateixa manera com si cantessin una ranxera, ens expliquessin la composició del grafit esferoïdal, els chakres i els nous nivells de consciència, o l’origen de l’Estat Islàmic. I no és excusa la situació econòmica dels comuns o el risc de travessar la fina, i a vegades vermella, línia que delimita els projectes comunals dels nacionals.
Estem invertint molta tecnologia a viatjar a Mart però la majoria de fotos de presentació dels candidats en rodes de premsa semblen les del Sant Sopar amb tovalles de paper, escenografia amb olor de naftalina i una nebulosa semblant a la que flota sobre Pequín en un dia de contaminació.
Així, les dues setmanes de campanya s’han fet més llargues que una etiqueta de Zara, amb molt poca polèmica, tret del comentari del candidat d’SDP, Delfí Roca, a Andorra la Vella quan va acusar el cònsol major de la parròquia, Jordi Minguillón de fer «adjudicacions a dit» a través d’una societat pública, i de l’omnipresència de la ministra de Salut, Afers Socials i Ocupació, Rosa Ferrer promocionant una llista (Cd’I+Liberals) que s’enfrontava a la del partit al Govern (DA).
Al contrari del que està passant a Espanya on el Partit Popular ha descobert a finals de l’any 2015 que existeixen els hipsters, el ministre d’Interior, Jorge Fernández Diaz confessa que té un àngel de la guarda que es diu Marcelo i que l’ajuda fins i tot a aparcar, Pablo Iglesias se’n va a la tele a cantar Duerme negrito i en un informatiu de gran audiència comenten que «Mariano Rajoy visita llars de jubilats perquè busca nínxols de votants», aquí no ha passat res que sortís del que és normal, protocol·lari, tradicional, políticament correcte i rigorós.
D’aquesta manera, la campanya de les comunals ha consistit a espardenyar, enganxar cartells, fer reunions de poble i debats envoltats de grisor, tedi, monotonia i ignorant, com deia Mulder a la sèrie Expedient X, que «la veritat està allà fora»; tot amb la sensació que serveixen de ben poc i potser d’aquí ve el seu poc interès i l’escassa convicció que hi posen els aspirants. Ho demostren els 5.527 votants (22,01 per cent del cens) que han passat per la Batllia i que l’elector ho té decidit sense veure el programa i escoltar les propostes com si les eleccions fossin la pel·lícula La novia. Abans de la seva estrena ja havia rebut nou nominacions als premis Feroz.
Periodista
Hi ha hagut dificultats per tancar les llistes, pactes inversemblants, canvis de camisa, jaqueta i d’armari sencer, campanya electoral d’anuncis melindrosos i missatges cursis, discursos plens d’obvietats, de tics i d’argumentari, debats infumables i una sensació que allò no ho salvava ni Juan Luis Guerra cantant allò d’Ojalá que llueva Prozac. Aquests candidats, que havien d’actuar, teòricament, com a clons de la guineu de la faula de La Fontaine que lloava el corb perquè deixés caure el formatge/vot, han intentat difondre el seu projecte amb tan poca passió com si parlessin del ritual d’aparellament dels coales a Nova Gal·les del Sud.
Amb aspecte de tresorer de comunitat de veïns, ens han anat desgranant el programa electoral de la mateixa manera com si cantessin una ranxera, ens expliquessin la composició del grafit esferoïdal, els chakres i els nous nivells de consciència, o l’origen de l’Estat Islàmic. I no és excusa la situació econòmica dels comuns o el risc de travessar la fina, i a vegades vermella, línia que delimita els projectes comunals dels nacionals.
Estem invertint molta tecnologia a viatjar a Mart però la majoria de fotos de presentació dels candidats en rodes de premsa semblen les del Sant Sopar amb tovalles de paper, escenografia amb olor de naftalina i una nebulosa semblant a la que flota sobre Pequín en un dia de contaminació.
Així, les dues setmanes de campanya s’han fet més llargues que una etiqueta de Zara, amb molt poca polèmica, tret del comentari del candidat d’SDP, Delfí Roca, a Andorra la Vella quan va acusar el cònsol major de la parròquia, Jordi Minguillón de fer «adjudicacions a dit» a través d’una societat pública, i de l’omnipresència de la ministra de Salut, Afers Socials i Ocupació, Rosa Ferrer promocionant una llista (Cd’I+Liberals) que s’enfrontava a la del partit al Govern (DA).
Al contrari del que està passant a Espanya on el Partit Popular ha descobert a finals de l’any 2015 que existeixen els hipsters, el ministre d’Interior, Jorge Fernández Diaz confessa que té un àngel de la guarda que es diu Marcelo i que l’ajuda fins i tot a aparcar, Pablo Iglesias se’n va a la tele a cantar Duerme negrito i en un informatiu de gran audiència comenten que «Mariano Rajoy visita llars de jubilats perquè busca nínxols de votants», aquí no ha passat res que sortís del que és normal, protocol·lari, tradicional, políticament correcte i rigorós.
D’aquesta manera, la campanya de les comunals ha consistit a espardenyar, enganxar cartells, fer reunions de poble i debats envoltats de grisor, tedi, monotonia i ignorant, com deia Mulder a la sèrie Expedient X, que «la veritat està allà fora»; tot amb la sensació que serveixen de ben poc i potser d’aquí ve el seu poc interès i l’escassa convicció que hi posen els aspirants. Ho demostren els 5.527 votants (22,01 per cent del cens) que han passat per la Batllia i que l’elector ho té decidit sense veure el programa i escoltar les propostes com si les eleccions fossin la pel·lícula La novia. Abans de la seva estrena ja havia rebut nou nominacions als premis Feroz.
Periodista