L’esperit comú s’integra en el sentiment dels andorrans, no en un sol àmbit d’actuació sinó en dos, i no només en el continent d’unes institucions sinó, i sobretot, en un contingut que prima i té com a nord el bé o interès comú, malgrat que un n’hagi perdut la referència explícita o el mot i l’altre s’identifiqui només en la institució o corporació pública.
 

El comú parroquial o territorial és el que s’ha conservat en la denominació estricta de la institució com a comú, i en ser parroquial d’una part territorial. Mentre que el general deixa de tenir la component territorial per concentrar la seva acció i posar el seu accent i sentit en tot allò altre que transcendeix el territori i les persones en les seves activitats territorials.
 

I aquesta és la conceptualització prou clara, a tenir en compte a l’hora de no perdre’s en definir o atribuir competències d’uns i altres, és a dir dels comuns de les parròquies i d’allò comú general que interessa i sobre del qual ha de legislar el Consell i d’aplicar i administrar en interès de la terra andorrana, en el seu conjunt i que afecta en les qüestions més enllà o per sobre dels territoris i sobretot en fora i a nivell internacional, el govern general. I, a part queden els governs  parroquials o comunals dintre dels estrictes àmbits territorials, necessaris per a mantenir l’eficiència i la identitat. Evitant duplicitats i afavorint complicitats i lleialtats. Mantenir l’equilibri històric a nivell territorial o parroquial i a nivell general, adaptat a les necessitats i realitats de cada moment, encara que sempre hagi estat i continuï sent asimètric, és el repte.

Com el repte continua sent també no oblidar-se de l’esperit comú que ha de regir la vocació de servei públic al que es deuen uns i altres, i sobretot a no perdre’l, sinó a incrementar-lo o almenys recuperar-lo en allò perdut.
 

L’esperit comú ens recorda que no hem d’oblidar d’on venim i que el país està sostingut per un territori que no és de propietat privada sinó col·lectiva dels comuns i quarts (94%), que són però els àmbits territorials de l’Estat i que el poble s’ha constituït històricament sobre els principis de la regulació de la societat en comunitat i la defensa dels interessos comuns. I aquest va  molt més enllà que el sentit comú.

Abans del 93 els càrrecs eren obligatoris i gratuïts (servei públic reconegut pels ciutadans amb l’estima i prestigi dels polítics si ho feien bé), i es podia escollir als més ben preparats (llistes obertes), i deixar deute era molt mal vist (signe de dependència dels creditors i per tant de pèrdua de llibertat i vulnerabilitat institucional i de mala administració). I interessava el bé comú, és a dir resoldre els problemes de les persones. Després de 1993, en un afany mimètic dels països grans, s’ha passat a defensar un interès general teòric de l’Estat, allunyat dels problemes de les persones, s’ha professionalitzat la política amb remuneracions desmesurades que s’han volgut comparar amb el sector privat (haurien d’estar relacionades com a màxim amb el salari mínim aprovat pels mateixos polítics, el deute o els ingressos i no ser superiors a 3 vegades aquell, donat que alguns càrrecs suposen 24 hores de treball diàries) i s’ha oblidat el voluntarisme polític i la passió pel servei públic i la defensa de l’interès comú. Deixar deute i malgastar abans de tenir els diners ha estat un esport d’inconsciència practicat amb el diner públic cosa impensable amb el propi patrimoni, sense cap responsabilitat i total impunitat.
 

Seria bo però recuperar el terme de l’esperit comú tradicional, perquè viure en un territori que és de tots els que hi vivim mereix almenys un retorn de tots com a particulars en relació al que ens és comú i igualment pel que fa als problemes que hem de gestionar comunitàriament més enllà del territori que ocupem. Continuar desenvolupant la societat en els valors del que és comú, de tots i per a tots, tant a  nivell comunal com general no només és una obligació, sinó l’única via per al poble per ser coherents amb la història, mantenir-nos en la identitat que ens és pròpia,  i de seguir una estratègia sòlida per a fer front als reptes actuals i futurs de la globalització, és a dir d’un món en comú.