La definició primera de la paraula ‘comú-una’ pel diccionari de la llengua catalana de l’IEC, el 1995, és «allò compartit per dos o més a la vegada», la mateixa definició, clavada, donada per Pompeu Fabra el 1932. Però el primer en dóna, en ser més extens, algunes altres accepcions, entre les quals «conjunt de terrenys pertanyents a..» o «conjunt de veïns d’un territori». I, per «comunal», s’entén allò «pertanyent al comú».

El 1502, «Lo comú» ja apareix en el vocabulari català-alemany de Pere Barnils.

El 1653, el diccionari Thesaurus defineix «comú» com «que no es de algú».

El 1696, el Gazophylacium de Joan Lacavalleria defineix «comú» com a «pertanyent a molts».

El 1803, el diccionari d’Esteve i Belvitges en diu «lo que es de molts... la gent que compon una ciutat, poble».

El 1839, el diccionari d’una Societat de catalans en diu «Lo que no sènd privativament de ningú, pertany ó s’extèn á mòlts...Tot lo poble de una ciutad, vila, lloc, etc».

El 1905, el diccionari popular de Josep Aladern en diu «de tots, de molts o de dos...De la comunitat...Del municipi o població» i, de comunals «los bens de tots o del comú que solen tenir les poblacions...Los bens propietat de la comuna o municipi».

El diccionari català-valencià-balear de Mn.Antoni Alcover i F. de B. Moll en diu «compartit per dos o més a la vegada...Pertanyent a la majoria o a tothom».

Cap dels diferents registres afinen prou per capir allò que  és el comú a Andorra, tot i que s’hi atansin.

 Tampoc pel costat francès. El  «commun-une» fa referència a allò pertanyent al més gran nombre de gent a que li concerneix, que pertany a diversos, a tots, que concerneix a tot el món o al més gran nombre i, a nivell polític, indica que és la vila feudal franca, que els burgesos tenien el privilegi d’administrar ells mateixos o, avui, la més petita divisió administrativa de França.

Una més afinada definició o semblança, ens la dóna, com és normal, el Diccionari Enciclopèdic d’Andorra de l’Àlvar Valls, el 2006, «Nom donat a cada una de les set corporacions públiques que tenen al seu càrrec l’administració i la representació d’una parròquia andorrana».

I és més afinada en el sentit polític perquè relaciona la paraula «comú» amb la  parròquia andorrana, és a dir el territori, però pel camí de la història, el concepte de la paraula ha perdut força.

Remuntant el temps, no massa, el concepte de comú o allò compartit per les comunitats andorranes, era molt més que uns territoris i el concepte estava plenament integrat en l’imaginari i la realitat col·lectius del Poble andorrà.

Així han existit, durant molt segles, fins quedar escrites al segle XVIII, les referències al Comú Parroquial o de parròquia en referència als Comuns, i al Comú General o Comú de la Vall o de les Valls en referència al Consell General. 

El Manual Digest d’Antoni Fiter i Rossell, el 1748, a la portada hi escriu «Manual Digest de las valls de Andorra...Escrit a petició del Comu general de ellas...». I si poden trobar més de deu referències al respecte. El Politar Andorrà d’Antoni Puig, el 1763,  també usa l’expressió, en menor profusió i en llocs diferents.

L’ESPERIT COMU ha impregnat la vida dels andorrans i  la forma de nomenar les dues instàncies de representació del poder del Poble andorrà,  no es deu a un fet simple de representativitat, de coincidència dels membres que representaven als Comuns que també integraven el Consell General de l’època i fins a la Nova Reforma del 1866, sinó a  la realitat i consciència d’ella, íntegra i plena de certesa i  convenciment que es tenia de que l’administració del Territori i dels interessos de la Terra eren,  com a administració de béns públics, interessos i béns COMUNS.

Jean-Auguste Brutails a la Coutume d’Andorre del 1904 ens diu: «L’administration andorrane est fortement teintée de socialisme. Il n’y a là rien que de très natural: c’est une loi de l’histoire que plus l’état social est primitif et plus le socialisme y est developpé...».

El nostre estat social bé val ser primitiu, si a canvi sap compartir millor el que és comú. Aquesta especificitat andorrana està avui mig desdibuixada malgrat la força de la presència comuna del nostre Territori i dels avenços realitzats en la recuperació pel Poble andorrà de la sobirania de la Terra andorrana. I així se’n lamentava  en Bonaventura Riberaygua i Argelich el 1946 en  la introducció a la seva obra Les Valls d’Andorra quan deia : «El nostre terrer no és extens ni ric per a constituir el fonament econòmic i de força d’un gran poble, i els pobles com el nostre, per a conservar i acréixer llur patrimoni espiritual, llengua, dret i administració, necessiten unió i la precisa condició de subordinar l’interès individual i isolat a l’interès de la col·ectivitat...».