En aquestes dates tan assenyalades que s’aproximen en què tots tornem una mica als nostres records de la infantesa, vull parlar-vos d’una nena molt especial amb la que vaig passar molt bones estones a la meva infància. Recordo que quan tenia sis anys em vaig disfressar d’ella per la festa de Nadal al meu col·legi i entre totes les nenes van fer una coreografia amb les seves cançons. I dic nenes, perquè jo no vaig anar a una escola mixta, vaig anar a un col·legi de les monges carmelites. 
 

Enguany, aquesta nena de la que us parlo compleix 70 anys. La recordo amb les seves trenes taronges, les seves robes estrafolàries, el seu mico titi ‘Señor Nilsson’ i el seu cavall de lunars, ‘Pequeño Tío’. A més, a casa seva guardava un bagul ple de monedes d’or que no volia repartir amb ningú. Sabeu ja de qui us parlo? Doncs, de Pippi Calzaslargas o Pippi Lagstrump.
 

Mai vaig llegir cap llibre d’Astrid Lindgren, la seva autora. El primer dels contes protagonitzats per Pippilotta Viktualia Rullgardina Krusmynta Efraimsdotter Långstrump es va publicar l’any 1945. A Pippi la conec, com gairebé tothom a Espanya, gràcies a l’adaptació que van fer a la sèrie televisiva l’any 1974. Potser ara, amb la reedició de tots el contes de l’autora ha arribat l’hora de conèixer en paper les seves aventures, o no voleu conèixer-la?
 

Pippi era una noia de nou anys que havia perdut la seva mare. El seu pare era un pirata i, a més, rei de los congoleses. Per això, Pippi vivia sola, acompanyada només de les seves mascotes, a Villa Vellekulla, en Gotland. El més característic de la noia era el seu cabell vermell, pentinat en dues trenes aixecades cap amunt per esperit de contradicció i la seva immensa força. La Pippi viu totes les seves aventures en companyia dels seus amics millors el Tommy i l’Annika.
 

Però, Pippi era, i encara més a aquella època, una nena extravertida, independent, entremaliada i rebel que desafiava als adults, trencava totes les normes i no respectava el convencionalismes. Es negava a créixer i a anar a l’escola. Per això, l’obra va ser refusada en moltes editorials sueques per ser considerada com a subversiva per a la moral. A més, moltes mares a Espanya es mostraven molt preocupades quan les seves nenes veien la sèrie que deien les podria corrompre i trencar les seves aptituds femenines. És precisament tot això el que fa que continuï considerant-se interessant a l’actualitat. A més del seu caràcter feminista, divertit i irreverent.
 

Serà per això que jo mai m’he sentit diferent dels homes? I per considerar-me igual deixo de tenir aptituds femenines? Què estrany! Jo crec que una cosa no treu l’altra. La veritat és que mai a la meva vida he pensat que era inferior als nois o que no podria fer les mateixes coses a pesar de tenir un pare molt gran. És molt curiós!