Sort que, segons diuen els experts, el calendari d’advent té beneficis psicològics. Amb una xocolatina diària, milloro el flux sanguini del cervell, la funció cognitiva i m’oblido, per una estona, de les paranoies i les idees persecutòries. Llàstima que, com gairebé sempre, em vaig despertar tard i l’únic calendari que em vaig poder comprar va ser el de la Violetta del Disney Channel i no un de més catòlic, si no ja hagués estat preparat per superar qualsevol prova dels Jocs de la fam com ara, entrar a La Poste, els dies posteriors a la història del sobre amb una pols presumptament sospitosa que després va resultar ser uns grans de sorra. 
 

Potser anaven amb una carta de la federació de vòlei-platja, en la postal d’un participant a la Titan Desert, en el catàleg d’un hotel de Benidorm, o el fulletó d’una agència de viatges especialitzada en Tunísia. Però és que entre l’episodi de La Poste i el tret en el vidre d’un restaurant a la Massana he arribat a pensar, en la meva paranoia, que és més tranquil i relaxat dedicar-se al transport de cocaïna entre Barranquilla i Nou Mèxic o viatjar al sostre d’un vagó de La Bestia. 
 

El perill, però, ara mateix, en un restaurant, no és un tret perdut d’un caçador furtiu, nocturn i traïdor sinó la manca de planificació. Com amb el calendari d’advent, m’he despertat tard i no trobo lloc per fer el sopar de Nadal d’empresa. Als que tenen un pòster del Reial Madrid, els he arribat a dir que no sóc responsable de l’alineació de Txérixev en el partit de Copa contra el Cadis. No hi ha taula. He trucat a un que fan cuina vegetariana, he explicat que escolto en bucle l’Ong Namo de Snatam Kaur i que participo en sessions d’ayahuasca per assolir nivells de consciència superiors però no els he convençut. Puc reservar, però a partir del 8 de gener. 
 

Desenvolupo més estratègies que les utilitzades per envair Polònia a la segona guerra mundial amb d’altres restaurants de tot tipus de cuina per arribar a la conclusió que és més fàcil aconseguir una entrada per veure un concert d’Adele que fer el sopar d’empresa. És una data assenyalada en el calendari, una oportunitat per conèixer una mica millor, i en un ambient més distès, aquests companys de feina que semblen tan bona gent i amb els quals no tens gaire ocasió de parlar.
 

 Tot i que la cita pot ser un camp de mines. Qualsevol gest, acudit o comentari et portarà, inevitablement, a l’escarni públic, que l’endemà, de tornada a la feina, tothom parli de tu i et bategi amb algun mal nom. Sobretot si li vas fer un petó a la galta al conseller delegat de circulació, vas destrossar el karaoke amb una versió d’una cançó quasi tan horrorosa com la de Ramoncín amb el Come as you are de Nirvana i, a causa de l’excessiva ingesta d’alcohol, vas acabar tenint tants problemes amb les oracions subordinades com Rajoy en versió andorrana: «És el cònsol el que vol que siguin els veïns el cònsol». 
 

 I que el dilluns, un altre cop en el teu lloc de treball, si encara no t’han acomiadat, les teves explicacions siguin tan poc creïbles com un comitè d’ètica a la FIFA.  Així, que a la vista de tot l’exposat, he decidit no organitzar el sopar d’empresa. Per tant no n’hi haurà. Amb un problema solucionat, ja puc entrar a La Poste com Daenerys Targaryen a Meereen. La il·lusió s’acaba aviat. He d’ingressar 105 euros i necessito un certificat del seu origen. No em cal la postil·la de la Haia ni una professió de fe o un doctorat en Super Mario, però sento que la meva ment torna a estar envoltada d’un cert component paranoic. Així que avui i per recuperar el retard del calendari d’advent que vaig comprar tres dies tard, em toquen dues xocolatines.