Els enigmàtics neandertals van ascendir en l’escala de la qualificació humana quan es va descobrir que enterraven els morts, i no solament excavaven una fossa i cobrien de terra el difunt, sinó que hi posaven un llit de flors. Descoberts a l’Àsia central, aquests gestos, senzills i que ens podrien semblar naturals, fins i tot banals, són dels primers que van fer pensar els científics que les neandertals creien que hi havia alguna cosa més enllà de la mort i que calia honrar els difunts. Per expressar aquests sentiments transcendents calia un llenguatge, prou evolucionat com per imaginar-se, per exposar la voluntat dels oficiants i per formular els discursos que conduïssin a aquest futur tan desconegut.

Costums antiquíssims, doncs, que traspassen l’edat de les fronteres, les línies de les nacions, que se superposen i se sedimenten, els rituals funeraris, com saben molt bé els arqueòlegs, expressen i representen l’ideari, característiques i valors de les societats. Són els reflexos de la comunitat dels vius. Gran part del que sabem sobre el passat ve de la seva actitud davant els seus morts, de com conservaven els cadàvers, de la manera que enterraven, si cremaven els cossos o els deixaven a la intempèrie, quins materials els havien d’acompanyar en el darrer viatge, quins eren els signes d’identitat d’aquella persona.

Des de la nostra singular civilització, costa una mica prendre una certa perspectiva per fer un exercici arqueològic sobre què fem amb els nostres morts, quina actitud adoptem, quins sentiments es cultiven. Arreu hi ha cementiris, els rituals s’han tornat, però més asèptics. La manera de referir-se als difunts està plena de respecte i enyorament, els obituaris a la premsa estan adquirint una dimensió interessantíssima per a les personalitats. En vida no hem dubtat en barallar-nos-hi totes les vegades que convingui. Un sinònim de tranquil·litat és la pau dels cementiris, essent un dels escassos tabús insuportables a totes les cultures, la violació de tombes. Tanmateix, un dels grans èxits recents del cinema i les novel·les tracta dels morts vivents, dos termes antitètics, un dels mites de la insalvable distància entre els vius i els morts.

Recordar els difunts, silenciar-los, oblidar-los o amagar-los, és una relació gens senzilla. Tothom té els seus morts per recordar, de la família, de les amistats, de la feina, els estudis, dels veïns, de les botigues, dels coneguts. S’han esvaït els cementiris del passat, difícilment trobaríem una línia que recorri els segles. Hi ha cementiris testimoni, els de les guerres, el de Mostar. Les fosses són enterraments del segle XX. A Espanya ho pateixen, als Balcans també. Són ciutats, les necròpolis, que s’obren i es tanquen, que també tenen les seves classes socials segons la riquesa que es vol i es pot ensenyar. Darrers testimonis del nostre pas efímer, tots arribarem a aquesta categoria definitiva. Celebrem-ho.

Per a més informació consulti l'edició en paper.