Les diferents civilitzacions que s’han anat desenvolupant sobre la Terra, al llarg dels segles de la història de la humanitat, estan en un procés de fusió. Semblantment a l’expansió de l’univers, les cultures que no es troben agonitzant, estan creixent. I en el seu creixement o expansió es veuen sobreposades amb les altres. I aquest procés no té aturador.

La confusió de totes elles en una civilització nova i única ens està immergint ja en una confusió general. Segurament perquè cadascú de nosaltres assimilem la fusió (dels altres) en relació a la nostra civilització, als nostres valors i a les nostres identitats i ens sorprèn que no sigui ben bé així. Però ho és. I ens és difícil d’acceptar aquest horitzó nou com a inevitable i positiu per malfiança dels altres.

No hi ha una civilització que absorbeixi a les altres. No hi pot ser malgrat alguns vulguin que sigui així, amb la força de les cames. Totes s’estan fonent en una de nova que està sorgint ja, lentament, però ineludiblement. Malgrat ens hi puguem resistir, cadascú des del seu mirador encastellat. Ni l’aïllament físic, restablint fronteres o construint murs, protegiran d’aquest destí, previsible en haver fet tots els països del món l’opció de la seva obertura (econòmica...) als altres.

Per tant la globalització ens està portant a una nova “babelització”. Respecte a la qual, si som conscients de la història passada, real o mítica, n’hauríem d’aprendre a evitar ser confosos o restar confosos i actuar en positiu, acceptant el procés cap al qual  fa anys les societats modernes han decidit anar.

La pluralitat cultural, social, religiosa, política i en qualsevol àmbit a les societats modernes actuals és ja un fet, el qual no només hem d’acceptar i adoptar, sinó que ens hi cal avançar i preparar-.

La utilització dels conceptes de ‘xoc de civilitzacions’ o de ‘guerra’ respon a conceptes antiquats o caducs que no serveixen per a definir i afrontar els reptes actuals d’aquesta fusió.

La fusió és una acció que implica fondre’s. I fondre vol dir canviar d’estat o disminuir quelcom que existia amb una entitat pròpia fins a reduir-lo a no res per haver.se transformat en quelcom de nou. Una fusió consisteix en desaparèixer, en definitiva, com a tal, per aparèixer convertit en una nova realitat. 

Estem convidats a seguir  o cridats urgentment i obligats si som intel·ligents, a preparar una nova societat si no volem desaparèixer sense més, sense deixar traça, sense haver estat conscients de les transformacions que s’estan coïent avui.

La petitesa de la societat andorrana ens permet un petit temps de marge, però molt poc. Amb l’obertura, necessària però no suficient, ens hem tornat més vulnerables que mai. Vegi’s que ha passat en el sector econòmic considerat més fort del país. El món és molt gran i els petits no hi són convidats. I en tot cas les envestides per a ser utilitzats o usats per interessos de tercers s’accentuaran.

L’obertura andorrana ha de saber trobar la seva deguda i pròpia nova escala de relació amb el món. No ens serveixen les escales dels altres, ni que siguin petits. Si existim avui, com a estat nacional, és perquè hem sabut trobar la nostra pròpia escala de relació amb els grans, requisit indispensable per a ser respectat, no marginat, no esborrat i consentit.

I aquesta fusió de la societat humana a nivell global comporta progressivament tensions extraordinàries i xoc d’interessos de tot tipus.

A nivell polític, econòmic, social, religiós, cultural... els diferents poders i els seus lideratges faran el que puguin per a salvaguardar-se i imposar-se. La fusió no serà tranquil·la, contínua ni estable.

A nivell general, només l’establiment d’unes noves regles de joc a nivell mundial, consensuades globalment, ha de permetre superar les tensions i l’assoliment d’aquesta nova civilització humana global que ens ha de permetre, als humans, afrontar nous reptes futurs més complexos, a nivell d’espècie i/o universals.

A nivell territorial, la petitesa d’Andorra i la seva decidida i irreversible opció d’obertura, ens obliga a incorporar d’altres qualitats a la nostra estructura institucional si volem estar capacitats per a sobreviure a les noves i excepcionals tensions a les que el nostre país estarà sotmès, cada dia més.

Una d’aquestes qualitats és la flexibilitat , a afegir a la neutralitat tradicional que, lluny de restar en un pla passiu com fins avui, hauria de ser més activa. Flexibilitat de l’Estat andorrà per saber-se adaptar al món canviant que ens espera. Però també flexibilitat d’adaptació en la ciutadania o Poble andorrà.

La nacionalitat andorrana, en el seu camí històric d’adaptació a les noves realitats del país i del món, ha de continuar evolucionant en aquest sentit.

Els reptes que el món ja ha portat dins d’Andorra són dos: la sobrepoblació i la globalització.

Així durant el segle XX els nacionals andorrans s’han multiplicat per 10 mentre que la població d’Andorra s’ha multiplicat per 25.

Històricament l’ampliació dels drets polítics entre els andorrans que ha permès una major participació de la ciutadania i la facilitació de l’adquisició de la nacionalitat andorrana que ha pres un major nombre de nacionals, han coincidit amb els moments de major transformació i benestar d’Andorra o assoliments polítics destacables entre els quals, el d’Estat de dret.

Així doncs, sembla no només inevitable sino també convenint i necessari avui, reduir el termini de residència al país per a poder ser andorrà, primerament a 15 anys, per arribar en un termini curt als 10 anys, però  no perquè ens ho demanin de fora, sino perquè ens convé i volem els andorrans, per a ser més un un món més gran cada dia.

També ens convé reduir al 16 anys, i no als 18 anys, el dret de vot dels andorrans, deixant l’elegibilitat a partir dels 18.

L’altre aspecte, relacionat amb la globalització, és permetre la doble nacionalitat regulada i considerada com es cregui més convenient des d’una òptica andorrana, en una primera etapa per anar més endavant fins a la triple nacionalitat .

L’obertura econòmica sola i aïllada no és possible de mantenir. Implica una obertura d’esperit que ens ha de fer acceptar l’obertura al món en tots els seus àmbits, amb totes les seves conseqüències però sense renunciar a l’andorranitat. Només mirant i preparant el futur, serem capaços de projectar Andorra al món i la possibilitat de la seva durabilitat.

Cal ser conscients de la realitat. Fa anys que la doble nacionalitat de fet és un problema i la seva continuïtat no beneficia al país. Excloure segones i terceres generacions d’andorrans, nascudes a fora i que la globalització les hi mantindrà més que mai, és desaprofitar un cabal de nacionals al qual no podem renunciar. Ja no cal dir dels residents que no s’acaben d’integrar al país per no haver de renunciar a la seva nacionalitat d’origen.

El món ha canviat. Andorra també ha canviat. Només cal mirar on érem els dos fa 25 anys. Les estratègies del passat varen servir per conduir Andorra al present, però no serveixen ja per a conduir Andorra cap al futur.

Els andorrans, han estat, som i serem, per principi, lleials a Andorra. Que ningú en dubti.

La dita nacional de Virtus Unita Fortior no és gratuïta, ni accessòria. Ens recorda on es troba la nostra força (petita i pobra, sí, però és la única que tenim), i no hi podem renunciar en un món que s’ha fet petit, de tan gran que era, perquè aspira a esdevenir un univers.