Vull començar dient que el que va passar aquest divendres passat a París em va afectar de tal manera que el primer que vaig pensar és que el meu pròxim article parlaria d’això. Des d’aquell mateix moment, un munt d’idees van començar a omplir el meu cervell. Idees no gaire bones, fruit de l’enuig, la ràbia, la impotència i la consternació que vaig sentir davant d’un fet tan atroç, inhumà i inexplicable que, fins i tot, la meva ment es negava a creure que pogués ser cert. Suposo que a les altres persones també els va succeir el mateix.
La veritat és que tinc vergonya només d’haver pensat certes coses. Coses com que no s’haurien d’acollir més refugiats siris perquè estaven acollint als nostres propis assassins, que haurien de quedar-se tancats al seu país i allí donar-los alguna ajuda, o que ja hi ha massa musulmans a Europa i no haurien de poder entrar més.
M’avergonyeixo perquè jo no sóc així i mai ho he sigut. Jo sempre he tractat a tothom de la mateixa manera i he pensat que no es pot jutjar a tots els membres d’una religió, ètnia, país, el que sigui, pel que fan uns quants.
No cal anar-hi molt lluny. A Espanya, per exemple, també van atemptar i van causar moltes morts persones que no eren musulmanes en nom de les seves creences, encara que en aquest cas polítiques.
Dir que el meu primer missatge de condol al Facebook reflecteix tot el que sento de veritat davant aquesta acció terrorista. Vaig escriure: «Cada vida és preciosa i única, i ningú té el dret de truncar-la». Per tant, al meu parer, la vida de tots aquests sirians que estan patint també és sagrada i la de qualsevol altra persona, sigui qui sigui, i no en cal donar més explicacions. Per això, sempre he estat en contra de la pena de mort, perquè no estic a favor de respondre a la violència amb més violència, la practiqui qui la practiqui, ja sigui en nom de la justícia o de qualsevol altra causa. Perquè això comporta encara més animositat, sinó que vull que canviïn les coses, millorar-les, fer un món millor per a tothom.
D’altra banda, no ens oblidem mai del fet que tots els musulmans no són integristes i assassins que maten en nom de la seva fe. Jo tinc grans amics que sé que mai farien una cosa així i també molts coneguts als que no vull fer responsables de cap manera de fets com aquests.
Per acabar, afegir que jo vull apostar pel respecte i la comprensió. I per això, també em demano per què riure’ns d’Al·là, Mahoma o fer ninots de les seves persones si existeixen altres persones a les que això els afecta tant. Per què no respectar les seves creences? Ja sé que existeix la llibertat d’expressió, però això no autoritza a ridiculitzar els altres o riure’s d’ells. Penso que hi ha moltes altres coses de les que ens podem riure a part d’aquesta. Penseu que entre nosaltres, també hi ha persones que es molesten moltíssim quan es fa un acudit sobre Déu o la Verge i, si saps que els fas mal o els molestes, per què fer-ho? Només és una petita reflexió. Hauríem d’aprendre a acceptar que tots som diferents i que el que és bo per a un, podria no ser-ho per a un altre. Així que aquí queden les meves paraules, que no són el que havia pensat en un principi, però que neixen del cor, i això és el que de veritat importa.