L’ésser humà és contradictori per naturalesa. Trobem psiquiatres medicats, metges fumadors, dermatòlegs calbs, gent que treu el cactus Euphorbia Ingens d’Ikea de l’habitació a la nit quan les persones expulsen molt més C02 que les plantes, o amants del bricolatge que segueixen amb avidesa les pàgines d’internet que informen sobre com reparar aparells, quan cada cop se’n fabriquen més d’indesmuntables. També n’hi ha d’inarreglables perquè la carcassa és de plàstic soldat i només es pot obrir trencant-la, el preu de les peces soltes acostuma a ser equivalent al de la tinta d’impressora, moltes no es poden substituir perquè formen blocs compactes i, sovint, hi ha cargols que necessiten sofisticats tornavisos especials, i els manuals d’instruccions semblen material conspiranoic sobre el nou ordre mundial.
El consumisme ha canviat l’ancestral llei del tot s’aprofita per l’obsolescència programada: surt més a compte comprar un aparell nou que fer-lo arreglar. L’origen d’aquest concepte se situa a la dècada dels anys vint del segle passat. Els fabricants de bombetes van limitar la vida de les làmpades elèctriques a 1.000 hores, quan estava comprovat que, l’any 1911, en podien funcionar 2.500, o 111 anys seguits com la que encara hi ha al parc de bombers de Livermore (Califòrnia).
Aquestes i altres coses s’expliquen en el documental  sobre el cicle de vida dels béns i serveis Comprar, llençar, comprar de la realitzadora i guionista alemanya Cosima Dannoritzer. Hi ha bateries de mòbil que deixen de funcionar als 18 mesos de ser estrenades, impressores que es bloquegen en arribar a un número determinat d’impressions, sense oblidar la misteriosa desaparició de les mitges de niló a prova de carreres. Costaria d’entendre que malgrat els avenços tecnològics, els productes de consum duressin cada cop menys si no fos que cal preservar el negoci dels fabricants i fer prosperar el del reciclatge dels aparells vells.
 Les grans marques cobren un cànon (entre 5 i 30 euros per unitat) per fer-se càrrec de la recollida de residus en aplicació del principi de Qui contamina paga. La solució contra l’obsolescència programa passa per intentar reparar o reutilitzar els aparells. Hi ha països com França que estan disposats a legislar per sancionar-la. El projecte Life+Green TC proposa solucions per evitar, per exemple, l’esgotament prematur de les bateries del telèfon mòbil controlant la brillantor de la pantalla o no tenint habilitades contínuament funcions com el GPS que no s’utilitzen freqüentment.
De vegades, els mòbils no funcionen prou bé perquè els tenim plens de fotos o de vídeos que podríem guardar en un CD o en un USB. A Barcelona s’ha posat en marxa el programa Millor que nou, 100% Vell que són tallers per aprendre a fer petites reparacions domèstiques amb l’objectiu d’arreglar aparells i materials aprofitables abans de llençar-los. D’això em van parlar durant un trajecte amb transport públic, el Bus Exprés, amb el Pako, un autèntic manetes que es queixa quan no pot arreglar un aparell i n’ha de comprar un de nou.
El Centre Andorra Sostenible va editar l’any passat la guia Reparand amb els diversos establiments reparadors i de segona mà del país. A internet hi ha el portal Ifixit.com (en anglès) amb guies tutorials, consultes gratuïtes i venda de recanvis i accessoris destinats als manetes. Les pàgines therestartproject.org i repaircafe.org comparteixen coneixements per a donar una segona oportunitat als aparells. Els consumidors s’estan rebel·lant contra l’obsolescència programada. És perillosa. Però ho és tant o més aquella altra provocada per les campanyes comercials que ens inciten a canviar de telèfon mòbil cada any. És l’obsolescència simbòlica.