El passat dissabte dia 7 de novembre i va haver a Madrid una manifestació del moviment feminista en defensa de la dignitat de la dona, una protesta estatal contra la violència masclista. S’acosta el 25N, Dia Internacional contra la violència de gènere i ja hi han hagut més de 80 feminicidis. Estem tots tan capficats en el cas de Catalunya i la seva possible escissió de la resta de l’Estat, que coses com aquesta de la vida quotidiana ens passen desapercebudes. No vull minimitzar en absolut la importància del drets de Catalunya a la seva autodeterminació. Catalunya ha de ser el que els catalans vulguem, però no podem mentre això no s’aconsegueix, passar per alt altres assumptes de vital importància. Un d’ells és la pervivència de les estructures patriarcals en el nostre model social. No és suficient que tinguem dones en llocs de responsabilitat i en canvi no s’ajudi a les famílies monoparentals, bàsicament on la mare és el cap de família. Som víctimes de les precarietats en les prestacions, com ara les retallades en beques de menjadors. I tot això per què passa? Doncs la resposta és evident, perquè ni en els pressupostos de l’Estat ni en els de la Generalitat hi han les partides necessàries per atendre aquesta situació. Ja sé que la situació dels recursos públics és deficitària, però també sé que hi ha molta malversació de diners públics, recaptats amb els impostos de tots i que van a parar a la butxaca d’uns quants espavilats. I a més a més la violència masclista, com exponent de la barbàrie humana, ens mostra any rera any que som una societat malalta. La marxa del passat dissabte volia denunciar aquesta situació i reclamar l’atenció de la gent del carrer, però sobretot la de les institucions per reivindicar unes accions més contundents. Va ser un autentic SOS, un clam contra una situació invisible. Va ser un clam per fer visible que a la nostra societat, tot i que ens hem modernitzat, hi perviuen xacres ancestrals. Les altes esferes del poder, l’alta política en aquests moments, està preocupada pel problema català que treu el son els d’aquí i el d’allà. Aquí perquè tenim un Parlament, però continuem amb un govern en funcions –escric aquestes ratlles dijous al mati i no sé si Mas serà investit president–, per tant sense atribucions, i els d’Espanya es basen en el Tribunal Constitucional i recorden tics franquistes. Déu meu !!! Si no fóssim a Europa ja ens haurien enviat la Brunete. El que cal es seure’s i parlar, i fer un referèndum com déu mana. Vénen noves eleccions i pactes entre partits, i la situació es pot capgirar, mirem el cas de València. Em sumo a la manifestació de Madrid reclamant un pacte d’estat per resoldre aquesta nafra. Aquest pacte ha de ser tant a nivell d’Espanya, com de Catalunya, com del Pirineu. Les dones reclamem la nostra dignitat de persona.