Els valencians són (som) una font inesgotable de riures. No hi ha manera de donar una imatge de poble seriós, perquè sempre, de tant en tant, apareix la típica notícia que ens fa caure la cara de vergonya. Som un poble acostumat a la festeta i a la tradició, a la brometa i a la missa de diumenge, i al tatxin tatxin de la banda de música passejant-se pels carrers del poble perquè sempre hi ha alguna cosa per celebrar, i per això Luis García Berlanga va veure clar que el seu cinema havia d’agafar aquest camí. No hi ha ningú com ell que hagi reflectit la realitat popular espanyola, i valenciana, tan bé. Aquella de la postguerra i dels anys cinquanta casposos i classistes, però plens de l’humor que hem de fer servir per evitar mirar cap avall i fer mitja volta. Però, dic dels anys cinquanta com podria ser-ne ara. 2015, quan se suposa que Marty McFly va en patinet volador.
 

Fa uns dies, gairebé el primer que vaig veure només aixecar-me del llit va ser una notícia del Levante-EMV, un dels periòdics valencians de referència, que titulava, tal qual: «Finestrat demana als seus veïns no estendre la roba ni abaixar els tendals per la visita de Rajoy». 
 

Finestrat és un poble de la província d’Alacant. Perquè es facin una idea, és a tocar de Benidorm, però terra endins, molt a prop de la gran Terra Mítica que tants maldecaps ens va donar als valencians fa ja bastants anys. És un poble, poble, petit, d’edificacions irregulars, de carrers caòtics, de la gent en el carrer, del jubilat europeu que s’ha integrat en la seva societat, i d’un alcalde del PP: Juan Francisco Pérez Llorca. 
 

Segons aquesta informació, l’Ajuntament va col·locar en les portes d’algunes cases del poble una missiva que deia el següent: «Acte molt important! Cadenes de televisió prendran imatges de la zona. Es prega no estendre la roba en la façana dels habitatges o en la terrassa superior, ni abaixar els tendals des de les 10 hores fins a les 15 hores». Aquest document, segons hi afegeix la notícia, va ser aconsellat pel mateix partit davant de la visita del president espanyol. Berlanga afilant el guió.
 

El text torna a recordar aquells dies en què València estava governada pel gendre ideal, l’home dels tratges, Francisco Camps, que de quan en quan apareixia per algun poble vestit de tradició, amb bastó i mocadoret a joc, fent de pelegrí i agenollat davant de la verge de torn, amb totes les iaies sospirant per aquell home cast i antic. Torna a recordar –insisteixo– aquelles imatges del mateix Camps amb Rita Barberà –exalcaldessa de València, 24 anys al poder– al costat, tots dos asseguts al darrera d’un Ferrari descapotat fent una volta d’honor al circuit de Xest, amb Fernando Alonso al volant i saludant el respectable com si fossin Déu a la terra. Torna a recordar –disculpin que hi torni– les absurdes teories de fer veure que la persona que té el poder –sigui Alfonso XIII, Franco, Juan Carlos I, Felipe González, Aznar, Zapatero o Rajoy– és un ser superior que té una capacitat d’embadalir la població de tal manera. 
 

El que hauria de passar en un país en què la gent continua treballant en negre per buscar-se la vida, en un país en què les factures de la llum o de l’aigua que el poble paga contenen més despesa per impostos i manteniments que no pas pel consum que en fan, és sortir al carrer i començar a cridar-li al personatge que estan farts de tanta mandanga i de tant de fer veure que la cosa va bé, quan no és així. 
 

Espanya no va bé. Espanya és un drama absolut per molt que vostè, Rajoy meu, pensi que l’atur baixa i que l’economia va perfecta. El carrer està fins més enllà de les parts nobles d’aguantar polítics que no veuen la realitat i que, a més, obliguen la gent a pagar per coses que són seves, com el mateix sol que els dóna l’única llum que veuen cada dia amb aquesta normativa de les plaques fotovoltaiques, que és per pixar i no traure ni gota.
 

Vostès són uns extraterrestres que no viuen en el carrer. Per molt que viatgin de poble en poble, rebuts per la banda de música, la Guàrdia Civil i l’alcalde de torn amb la banda de la senyera creuada al pit, amb tota la tropa al darrere amb un somriure. No, senyor. El carrer està ple de forats, els cables de la llum que sagna l’economia del veí pengen de casa en casa, les taques d’humitat es veuen a quilòmetres i la vídua que té al seu càrrec un fill amb una discapacitat i que pateix perquè la llei de dependència no l’ajuda, segueix plorant cada dia perquè a més els seus germans, que fins ara l’ajudaven econòmicament, ja no ho poden fer perquè guanyen quatre duros treballant en negre recollint la taronja.
 

El dia que es donin una bona dosi de realitat, potser canviarien moltes coses; i als primers, als governants que creuen que obtindran rèdit per passar l’escombra pel carrer del seu poble i amagar la runa sota la catifa durant unes hores.
 

...
 

En fi.
 

Llàstima que ja no tenim Berlanga entre nosaltres per fer-nos riure mostrant aquestes actituds que sembla no acaben mai. I per a mostra, un botó, amb els titulars de la notícia de la visita de Rajoy a l’esmentat poble. Compte. Aviso. Riuran. Molt. Aquí el tenen. Preparats? Som-hi. Europa Press: «Rajoy prepara una paella amb cigrons i visita les festes de Moros i Cristians a Alacant»;  Levante-EMV: «Rajoy cuina un arròs amb cigrons a Finestrat»; ABC: «La recepta de l’arròs (que no paella) que ha cuinat Rajoy a Alacant»; Agència EFE: «Rajoy ajuda les mestresses de casa de Finestrat a preparar una paella»; El Mundo: «L’arròs del president»; i per últim, Las Provincias al Twitter: «Rajoy cuina a Finestrat una paella... amb cigrons».
 

No puc parar de riure.