El 8 de setembre passat es varen complir 737 anys de la signatura dels Pariatges del 1278 entre el comte de Foix, Roger Bernat III, senyor de Caboet i Castellbó, i el bisbe d’Urgell, Pere d’Urtx.
 

Segons Cebrià Baraut i Obiols (1988), «de tots els Pariatges contemporanis... el pariatge andorrà és el més solemne (doble aprovació reial i papal), el més complex i l’únic que... ha perdurat fins als nostres dies. A la seva supervivència havien de contribuir-hi, a part d’altres factors... i, sobretot, l’acceptació per part dels andorrans del règim cosenyorial... i llur decidida voluntat de mantenir-lo, manifestada constantment des de l’Edat Mitjana fins als temps moderns. El poble andorrà, que no havia participat en la seva elaboració, sembla haver-se identificat tanmateix, des del primer moment, amb aquell acord de pau, que posava fi a un llarg període de lluites armades i de violències de tota mena i, a la vegada, li oferia la possibilitat de convertir-se en un país dotat d’unes institucions pròpies, neutral i independent».
 

Segons Susanna Vela i Palomares (2006), «és la primera vegada que un acord d’aquesta categoria no té en compte els andorrans per definir el poder dels senyors».
 

Malgrat la no presència directa o explícita dels andorrans, aquests varen ser eximits dels drets dels senyors dits mals usos, intestia, eixorquia i cugucia, per part del comte de Foix, per tal i com el bisbe d’Urgell abans ja hi havia renunciat, privilegi que quedaria perpètuament confirmat (Baraut 1988).
 

El naixement del cosenyoriu va prendre així carta de legitimitat plena, per la voluntat expressa dels dos senyors d’entrar concertadament en l’escena andorrana amb el reconeixement explícit pel seu entorn superior, i dels andorrans, a partir de llavors, de manera implícita inicialment, però clarament manifesta en els anys i segles posteriors.
 

Si bé el terme de ‘coprínceps’ s’estrenarà institucionalment el 1866, dins del text de la Nova Reforma, significant aquesta l’inici de la transició de la vella cap a la nova Andorra, el terme de ‘coprincipat’ no prendrà cos legal fins al 1993 dins del text de la Constitució, i data final d’aquella transició.
 

El terme de ‘coprincipat’ es va començar a utilitzar però,  com a denominació genèrica del país, molt abans per alguns autors aïllats. Entre ells Roger Crouquet, l’any 1938, amb La Co-principauté d’Andorre, terre ardente et libre, Joan Bacquer, els anys 1951 i 1959 amb La Co-principauté d’Andorre, dernier etat feodal,  i el Quart d’Andorra la Vella, el 1975, amb El Co-Principat d’Andorra.
 

Amb la Constitució del Principat d’Andorra es definirà que «el règim polític d’Andorra és el Coprincipat parlamentari».
 

Totes les altres denominacions del país de fet, que no de dret més allà d’Andorra, Principat d’Andorra o Coprincipat d’Andorra, com Valls d’Andorra, Vall d’Andorra, Valls neutres d’Andorra, República d’Andorra o altres, han quedat definitivament situades en el lloc d’anècdotes històriques.
 

Per tant la definició correcta del mot ‘coprincipat’ en els diccionaris hauria de ser senzillament, «règim polític d’Andorra» o similar. El diccionari de la llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, de 1995, recull les dues formes amb els significats, «qualsevol de les dues persones que, a Andorra, són conjuntament i indivisament el Cap de l’Estat i exerceixen la més alta representació» per ‘copríncep’ i «règim polític actual d’Andorra, presidit per dos coprínceps» per ‘coprincipat’.
 

El 1997 la Gran Enciclopèdia Catalana el recollia amb la definició Règim polític actual d’Andorra, presidit per dos Coprínceps. I també recollia ‘Coprínceps’ el 1973 amb la definició «cadascun dels dos senyors que regeixen Andorra...».
 

El diccionari enciclopèdic d’Andorra, del 2006, defineix ‘copríncep’ com a «títol donat a cada un dels dos coprínceps d’Andorra» i  ‘coprincipat’ com a «institució», fixada el 1993 en la Constitució, recollint el marc institucional sorgit dels Pariatges.
 

L’edifici institucional andorrà s’ha renovat amb la Constitució de manera fonamental per tal d’adaptar-se als temps actuals i poder donar satisfacció, amb eficàcia i seguretat a les necessitats del Poble Andorrà. I aquesta renovació s’ha fet preservant els aspectes essencials constitutius de l’andorranitat, entre ells , les institucions que li han donat forma i cos durant el darrer mil·lenni.
 

El Cosenyoriu esdevingut  Coprincipat n’és un d’ells. Però tot i així el contingut d’ambdues institucions no té res  a veure. La seva transformació en el contingut ha estat substancial, a l’inrevés del que ha passat en el continent, donant-se així una  doble satisfacció a les aspiracions dels andorrans.
 

La singularitat del règim polític andorrà, de coprincipat parlamentari, és avui excepcional en el món per ser únic. La seva efectivitat i validesa està avalada per un recorregut de 737 anys, gens fàcil i ple de dificultats. La història ha permès la seva salvaguarda a través del temps i la seva renovació, gairebé acabada de fer, després només de 22 anys  de donar-li un nou contingut i un nou encaix institucional, per tal de que el Poble Andorrà pugui continuar evolucionant, amb els altres Pobles del món, en l’esdevenir històric global.
 

El Coprincipat es va iniciar, el 1993, amb igual discreció com ho feu el 1278 el Cosenyoriu. Bona prova n’és que només hi surt mencionat una sola vegada en la Constitució. Mentre que el Cosenyoriu no hi és mencionat, com a tal, en cap dels dos Pariatges.
 

El Coprincipat, tot i la seva curta existència, és avui una realitat gràcies als Coprínceps, en primer lloc, que l’han fet possible fins avui, amb un èxit evident, malgrat moments difícils que s’han hagut de superar amb la col·laboració i el sentit d’estat per part de totes les institucions i els seus màxims responsables.

El Coprincipat és el «símbol i garantia de la permanència i continuïtat d’Andorra, així com de la seva independència i del manteniment de l’esperit paritari en les tradicionals relacions d’equilibri amb els Estats veïns...».
 

François Mitterrand, Jacques Chirac, Nicolas Sarkozy i François Hollande del costat francès i Joan Martí i Alanis i Joan Enric Vives i Sicília del costat episcopal, n’han estat els protagonistes fins avui.
 

Més enllà de les seves altres funcions, com a president de la República  Francesa  o com a bisbe d’Urgell, respecte de les quals hem de mirar de  ser neutrals i respectuosos,  hem de saber valorar i apreciar el seu servei a Andorra com a Caps d’Estat, de manera conjunta i indivisa, assumint-ne la representació més alta. I, sobretot estimar la institució i les persones en la seva qualitat de garants i àrbitres.
 

La història ens ha demostrat, al llarg d’aquests 737 anys, no només que el Cosenyoriu ahir i el Coprincipat avui han estat una efectiva garantia en la perdurabilitat d’Andorra, sinó que el seu arbitratge, acceptat ahir i consentit avui pels andorrans, ha permès l’evolució necessària i suficient de les institucions per adaptar Andorra al llarg dels segles al seu entorn polític i econòmic.
 

La darrera envestida, provinent de l’exterior, en contra de la situació actual del Coprincipat, sembla haver-se superat, pel moment, i n’hem d’estar contents. I agrair als Coprínceps que continuïn en el seu servei al Coprincipat, inestimable per Andorra.

Perquè el viatge, lluny de ser acabat, continua...