Els extraterrestres ja saben que som una raça fàcil de conquistar si ens han vist traure-li la pell a una ceba, o embalar-nos davant d’un projecte tot i que sigui difícil de realitzar. Ara toca el de l’hipòdrom a Canillo. Diuen que generarà 800 llocs de treball, que es construirà una tribuna amb capacitat per a 2.000 persones i que compta amb l’aval de les administracions, tant del Govern, com del Comú. 
 

És un espectacle que mou gent. Vaig començar a sentir a parlar de les curses de cavalls durant el Carrusel Deportivo, quan, les tardes de diumenge, connectaven amb l’hipòdrom de la Zarzuela i sempre guanyaven Carudel o Román Martín. Alguna vegada la victòria era per a Tolo Gelabert o Ceferino Carrasco. He passat, en moltes ocasions, al costat de l’hipòdrom de la Cépière a Tolosa i una tarda de diumenge vaig anar a veure carreres al de Madrid. Bé, de fet, n’hi ha una cada mitja hora que dura 2 o 3 minuts.
 

La resta del temps s’inverteix a anar a fer apostes –o a cobrar-les, que, evidentment, no va ser el meu cas–, a mirar el programa oficial de la sessió o a traslladar-se fins a la part del darrere de la instal·lació per veure quin aspecte tenen els cavalls. Hi havia un home al costat que em donava consells fixant-se en la brillantor del pèl, la figura estilitzada, si les extremitats eren delicades i es podia lesionar fàcilment... Es recreava, fins i tot en aspectes de psicologia equina com ara si l’animal semblava nerviós.
 

No em va servir de res perquè aquell pel qual vaig apostar la mòdica quantitat d’un euro va arribar l’últim. També és cert que, per poder guanyar, no disposava del llibre amb el codi secret d’Un dia a les curses dels germans Marx. 
 

Tampoc no el tenia el dia en què, mentre esperava per dinar en un restaurant de Tarascó, vaig fer una aposta en el punt PMU del local. Semblava un humil monjo confucià entre els poderosos brokers de l’Arièja, que es movien amb gran desimboltura entre cavalls de noms, a priori, tan poc competitius com La Patate, Tatayoyo, Nuit Torride, Merci Tonton, Orang Outan, Kilo de Trot, Monsieur le Curé, amb el seu genet Pierre Levesque, i Mort de Rire. Va ser així, amb un somriure, com vaig acollir el meu zero en les apostes del tiercé de Greyville. 
 

Aquest diumenge a la tarda vaig veure que a la cadena de televisió France 3, entre dos episodis de The Closer, emetien una cursa que es va fer a Auteuil. Em va servir de pausa-lavabo. Una cosa diferent, però, és viure l’espectacle en directe: xeics àrabs, barrets de senyora amb una base mínima de 10 centímetres, glamur i prismàtics.
 

A més a més, la de Canillo serà una estructura multifuncional, on s’hi podran veure disciplines com el galop, el trot, el salt, la doma i el polo. S’hi preveu una gran àrea gastronòmica i una de veterinària, una zona amb 100 boxes, paddock i aparcament en una superfície total d’unes 64 hectàrees. 

Hi aniré però no faré cap aposta. L’última va ser posar Benzema com a únic davanter al meu equip del Comunio.