La celebració del primer centenari de la Cooperativa del Cadí s’ha fet en un ambient de sincera i general alegria pel bon present i pel desitjat millor futur d’una entitat tan essencial i emblemàtica per a la nostra comarca i pel conjunt del nostre Pirineu. Per aquest motiu crec molt destacable la publicació de dos llibres molt interessants. El primer és refereix als escrits sobre la Cooperativa i el cooperativisme de Domènec Moliné, confegit pel seu fill, Enric Moliné. El segon és sobre els cent anys d’història del ‘Cadí’, molt ben treballat per l’historiador Carles Gascon. Ambdós, en la meva opinió, transcendeixen molt l’anècdota familiar o local i arriben a establir, per diferents camins, tota una línia ideològica sobre el cooperativisme agrari a les valls de muntanya.
 

Em confesso un ciutadà enlluernat per la figura històrica de Josep Zulueta i Gomis, l’home, l’economista, que va catalitzar la fundació de la ‘Cooperativa’. A més, Zulueta era un polític republicà progressista, molts anys diputat per Vilafranca del Penedès, i que d’estiuejant a la Cerdanya va passar, a finals del segle XIX, a ser un empresari agrícola de la Seu. La seva cultura econòmica en tot el que es referia a la producció agrària, la seva voluntat de reformista social i la seva capacitat de lideratge el van portar a ser el catalitzador de tot un gran moviment cooperativista comarcal. En bona part d’aquí en va sortir l’entitat que avui coneixem com a Cooperativa del Cadí però també una concepció solidària de l’activitat pagesa en les valls de les nostres muntanyes.
 

La materialització, fins a cert punt parcial, dels seus projectes –revolucionar la producció agrària per a la producció i elaboració de llet a través de fórmules cooperativistes– va comptar amb una sèrie de circumstàncies que li foren favorables. En primer lloc, l’aparició d’un insecte de gran eficàcia depredadora, la ‘fil·loxera’, que va exterminar tots els ceps del Pirineu: la producció de vi, encara que fos dolent, era una carta de subsistència molt important per als nostres pagesos. En segon lloc, l’arribada de la carretera, fet que possibilitava el comerç a l’engròs de la llet i dels seus derivats. I la tercera, un sector pagès amb una certa vitalitat productiva basada en un enginyós sistema de recs construïts al llarg del segle XIX. 
 

Aquesta visió del tema, clara i ben fonamentada, permeté, entremig de greus problemes financers, que la Cooperativa anés fent via, afavorint els preus de la llet percebuts per la pagesia local. També fou providencial que, a l’any 1930, mort Zulueta el 1925, la direcció de l’entitat passés durant molts anys a mans de dos persones de gran nivell gerencial, Bonaventura Rebès Castella i Domènec Moliné Nicola. I avui, una vagada superada l’entrada a la Comunitat Europea la situació permet una visió de futur amb l’optimisme moderat amb què s’han de veure aquestes coses.
 

Gosaria opinar que la filosofia de Zulueta, defensada posteriorment amb contundència per Domingo Moliné, té encara molta feina per endavant. Tant els escrits de Zulueta com els de Moliné són explícitament defensors de la cooperació en l’àmbit primari de l’explotació ramadera. De fet, però, la solidesa productora actual s’ha aconseguit a través de la concentració empresarial, és a dir, moltes menys explotacions produeixen més llet que les nombroses explotacions familiars anteriors. És una constatació no crítica de la inèrcia econòmica del nostre sistema.
 

Suposa això que cal considerar obsolets els ideals zuluetistes en aquest nivell? La resposta ha d’anar pas a pas. Una cosa és la producció de les valls de la ribera i una altra en les valls d’alta muntanya. Per aquesta darrera defensaria amb força la promoció de l’ideal cooperatiu. Si això s’aconseguís la satisfacció seria general pel que suposaria de manteniment i potenciació del territori. Es tancaria el cercle zuluetista. I per això aquí i ara cal una ferma voluntat política, encara que sigui una mala hora no només per la lírica sinó per aquestes actuacions concretes i positives.