En qualsevol altre país, seria motiu d’escarni públic, però Andorra té les seves especificitats. Tals com que en unes eleccions comunals hi hagi candidats que durant una campanya anterior van representar uns colors, i en la següent uns altres, per canviar de jaqueta en una tercera cita amb les urnes, i en la quarta agafar la primera de totes, que ja no és la primera sinó la segona barrejada amb la quarta, que en realitat és la tercera amb alguns candidats de ja no se sap quina legislatura, ni quin color, perquè les sigles han variat tant com les polítiques, i on vaig dir a ara dic zeta.
 

Això és la política parroquial andorrana. Ja sabem, sí, totalment d’acord, que això forma part de la naturalesa pròpia, i que és la història de sempre, però no deixa de ser sorprenent com les caretes van variant, ballant seria la paraula, en una dansa lliure i extremadament surrealista, en alguns casos, que hauria de convidar a tots, i no només als polítics sinó especialment als ciutadans, a una profunda reflexió i per tant a la direcció del seu vot.
 

No se’ns escapa que quan es tracta de fer política local els colors dels partits es difuminen tant que a vegades no s’identifiquen, si no acaben fins i tot barrejant-se o vivint –coses pitjor hem vist– una transformació tan exagerada que l’elector es posaria les mans al cap si pensés en l’evolució. 
 

No negarem, per tant, que això passa també més enllà d’Andorra i que en altres països n’hi ha, d’exemples, per fer també una bona crítica. Però s’hauria de buscar alguna manera de trobar una unificació de criteris, que si uns es diuen ‘Som els de la dreta’ –per posar un exemple del més absurd– almenys mantinguin aquesta denominació unes quantes legislatures per no acabar despistant a la parròquia, perquè al final el que s’han convertit les eleccions comunals és en un exercici previ d’estudi del candidat personal que aspira a l’elecció. Això suposa, per a desgràcia del joc polític, que no només el candidat no té cap problema en ser d’uns per ser d’altres quatre anys després, sinó que el mateix ciutadà, portat per la desídia general, ja no fa ni tan sols l’esforç d’entendre sigles i situar en una branca política a un partit, perquè assumeix que, de segur, no en té res.
 

Així que no cal que mirin partits ni logos, perquè el que han de fer és analitzar nom a nom, persona a persona, i oblidar la romàntica idea que diu que en política un és verd en una dècada, i en la següent, i en la següent. Perquè sembla que això no passarà.