Potser perquè vaig néixer l’any seixanta-nou, pocs dies abans de que l’home trepitgés la lluna,  una de les feines que més ens feia somiar als de la meva generació era la d’astronauta. A certa edat, el nostre pensament es passava més  hores a la lluna que tocant de peus a terra. Sovint, mentre llegeixo les notícies del dia, m’agradaria poder-m’hi instal·lar al nostre satèl·lit natural, donades les connotacions romàntiques que se’ls hi suposen als seus habitants. La lluna i tot el que l’envolta –i amb ella la paraula llunàtic on també s’hi aixoplugaven les persones un xic excèntriques–  i ara el que es porta és ser friqui. 
 

Darrerament una part del cinema que ens arriba dels grans estudis de producció internacionals ha tornat a posar els astronautes d’actualitat. Films com Interestalar,  Gravity, The Martian o fins i tot la pel·lícula de dibuixos animats Atrapa la bandera –que, malgrat el que he afirmat al primer paràgraf té la lluna com a gran protagonista–, tornen a obrir la capsa dels viatges a l’espai tripulats. 
 

Fins i tot un científic amb tant de prestigi com Stephen Hawking afirma que l’home ha d’aconseguir habitar un altre planeta, si vol sobreviure com a espècie. El que escriu aquestes línies pensa que si no som capaços de conservar el que tenim, difícilment ens en sortirem a l’hora d’habitar un món completament nou. Recordin, però, que ja els hi he comentat que sóc un xic llunàtic, vull dir friqui. 
 

Després d’anar a veure The Martian però, hom es convenç de que això de viure a un altre planeta no ha de ser gens fàcil. I no perquè el protagonista, que es queda sol al planeta roig com si fos un Robinson Crusoe modern, s’empesqui la idea de plantar-hi trumfos tot abonant-los amb la seva pròpia femta.  No fa tant temps, qualsevol casa de pagès sabia que, un animal tan poruc com la gallina reciclava de manera magnífica i fins i tot diria que amb un cert plaer per la seva part, aquest subproducte de l’existència humana. No era l’única manera de procedir al reciclatge d’aquests compostos biològics, però si que es tractava d’un mètode eficaç. No en va, els residus de moltes comunes anaven de dret al galliner. Un cop ja processat en els intestins d’aquests descendents dels dinosaures, retornava a la terra i per tant als horts. La pel·lícula ens vol fer entendre que viure en un planeta com Mart no és gens senzill i no precisament perquè no hi hagi gallines. 
 

Curiosament ja fa uns mesos que els mitjans es fan ressò de la campanya endegada per la Nasa on es busquen voluntaris per fer un viatge cap a Mart –que hauria de sortir del planeta Terra, cap allà al 2023– però sense possibilitats de retorn pels seus passatgers. Tot i que l’aventura pot resultar engrescadora per a molts, cal plantejar-se molt profundament aquest supòsit. No cal dir que quan llegeixes Robinson Crusoe i també al film The Martian, un dels encerts de tot plegat es que, malgrat tot,  els viatgers acaben tornant a casa. (Arribats a aquest punt, el lector es queixarà de que he perpetrat un spoiler. Però si han llegit el Nou Testament, el seu final també és conegut per tothom. I no per això  s’ha deixat de vendre a les llibreries, se n’han fet un bon nombre de pel·lícules inspirades en el text, ni la història ha perdut un bri el seu interès). Així doncs, si tenien pensat fer-se voluntaris de la missió a Mart abans passin pel cinema a veure The Martian.