Que quedi clar: ahir s’havia de guanyar sí o sí. El Manresa és un rival que, en teoria, o almenys la temporada passada, lluita pel mateix que el MoraBanc i no es pot deixar escapar una victòria d’aquesta manera a casa. El més fàcil ara és començar a criticar una darrera l’altra les moltes coses que es van fer malament, però això no ho necessita ningú. El que és necessari ara és sortir d’aquest pou en el que s’hi van capficar 3.623 persones ahir ‑menys la trentena d’aficionats de Manresa‑ quan va sonar la botzina final i van veure com el llançament de Betinho no va tocar ni la cistella. 
 

Perquè encara som a la tercera jornada i perquè aquest equip no s’hi assemblarà en gairebé res al del maig, és moment per al positivisme, dins del que es pot. Que no s’ha guanyat en dos partits a casa? Preocupa, i més sabent que el proper que ve és el Barça. Però cada triomf val el mateix i la dificultat segueix sent màxima. Almenys en la primera sortida ja s’ha obtingut la primera victòria i comparat amb el que va costar la temporada passada és una dosi directa a la credibilitat de l’equip. 
 

Que si Copa del Rei, que si play-off, que si un equip més experimentat que l’any passat,... Es prometien moltes coses durant la pretemporada, però ja vam veure l’any passat que no es pot parlar abans de temps i aquest any ho estem tornant a veure. Queden 14 jornades per determinar qui obté el bitllet cap a la Corunya i qui es queda a casa descansant. Serà ara en aquestes jornades quan sortiran els candidats i el MoraBanc encara hi és a temps. Això sí, qui ho diria durant la pretemporada que Manresa i Joventut estarien per sobre a la taula. 
 

Tota això serveix per anar aprenent, però és millor aprendre amb el màxim positivisme. La decepció d’haver regalat una victòria que depenia exclusivament del MoraBanc acaba servint per sumar més experiència. Se’n van deixar escapar moltes l’any passat i se’n perdran més així, la dinàmica, però segur que canvia.
 

No hi ha dubte que l’equip és bo. Hi ha plantilla per fer grans coses. Les esmaixades de Jones, l’actuació de Navarro al primer partit, la de Betinho al segon, el primer quart de Sada a Tenerife, la primera meitat de Shermadini,... El que no hi ha potser és regularitat i unitat en les qualitats de cada jugador de l’equip en el partit, però si l’equip tècnic aconsegueix regularitzar les grans dots amb què compten, donaran moltes alegries. Jo hi crec. En l’equip, en els jugadors, en els entrenadors i en l’afició.