A la passada primavera vaig veure el muntatge que ha fet Miguel del Arco d’Un enemic del poble d’Henrik Ibsen al Teatre Lliure.
 

L’obra del dramaturg noruec és d’una vigència terrible al nostre país; l’abús de poder, l’opacitat, la hipocresia, la manipulació de les masses i de la noció del bé comú són només alguns dels temes que tracta Un enemic del poble.
 

La involució que va iniciar DA en la seva primera legislatura, s’està refermant en aquesta, dominada pels nyaps successius i creixents del govern en l’afer BPA.

La democràcia moderna andorrana instaurada per la Constitució de 1993 –aquella a la qual es va oposar des de la seva gestació Antoni Martí– perd dia a dia qualitat. La separació de poders a Andorra és avui una entelèquia. La justícia obeeix cegament els desitjos i els interessos del poder executiu. Ni Govern ni els organismes especialitzats (INAF, Uifand) guarden el respecte mínim al Consell. L’opacitat –quan no la mentida– esdevé la pràctica habitual en l’acció de l’executiu. 
 

La democràcia a Andorra ha deixat de ser un sistema que garanteixi els drets i les llibertats individuals i col·lectives dels ciutadans. A tot estirar, s’ha convertit en un instrument per aconseguir, millor dir, per mantenir, un poder autoritari i arbitrari. 
 

Polítics de l’oposició, empresaris, periodistes i ciutadans de peu han estat víctimes de la intolerància i de la manca de respecte a totes les persones que dissenteixen de la veritat absoluta (i revelada?) que presumeixen tenir Martí, els seus ministres i els factòtums i pretors del grup parlamentari de DA.

En comptes d’arguments consistents i creïbles, el  poder polític  recorre un dia si i l’altre també a la demagògia, a la vella retòrica dels demagogs i dels ‘escribidors’ de discursos, argúcies i  sofismes. Com senyalava Pérez-Reverte a La pell del tambor: «Les nostres armes són les de sempre: la desqualificació intel·lectual, l’excomunió i la foguera». 
 

Els demagogs de la planta tercera no innoven res, la seva retòrica està directament influenciada per les Filípiques i les Catilinàries que va escriure Ciceró defensat els interessos del seu grup oligàrquic. 
 

Per un costat, es fan l’autobombo. Veiem, així, Cinca i Martí sempre disposats a sacrificar-se per defensar l’interès públic. En canvi, ‘els altres’, aquells que gosen preguntar, opinar o dissentir, només busquen els interessos particulars, no tenen lleialtat i, fins i tot, són mals andorrans. Com veieu DA  no fa res més que reeditar –es veritat que amb un estil literari molt inferior– els caducats i fal·laciosos arguments de l’hostis publicae.
 

El que queda per demostrar és si aquesta retòrica i manipulació valdrà per treure’ns del col·lapse polític, econòmic, social i jurídic en el qual estem immergits per la incapacitat –sembla que congènita– d’alguns d’enfocar els problemes des del respecte a la pluralitat i a la democràcia.