Et despertes i no has dormit com volies. Ets a la tenda, amb un sac de dormir i una base poc sòlida, amb una pedra grossa que s’ha estat clavada tota la nit en la teva esquena, i com que no hi havia massa espai el dia que vam arribar, estem inclinats perquè vam acampar en un terraplè. Tens la sang als peus, unes sensacions estranyes. I això és perquè avui passa el Tour de França.
 

Surts de la tenda i llavors et canvia la cara. Simplement somrius perquè allà hi ha centenars de persones com tu. Estan acabant d’esmorzar, preparant la bicicleta, vestint-se sense vergonya (a la dreta hi ha un suís, o belga, o francès, o finlandès, o anglès, o noruec, o ves a saber, totalment nu posant-se el cullote). Avui arriba el pilot, avui els veurem passar. Som al Peyresourde al 2005, quan la dictadura de Lance Armstrong: res no hi havia a fer per guanyar el Tour, però allà hi érem. Perquè no hi ha nacionalitats ni herois particulars, sinó l’esforç de cadascú dels ciclistes que completen la cursa i que poden dir que, almenys una vegada a la seva vida, van acabar la carrera més gran del món, la més exigent, i la de més impacte arreu del planeta Terra.
 

Tota la gent que segueix el Tour a la carretera, dormint en autocaravanes, tendes o en un espai al costat d’un arbre, ho fa per pura passió per un esport que l’Europa central viu amb bogeria. Són curiosos els fenòmens holandès i belga, per exemple, que fa anys que no tenen un corredor que guanyi res realment important, però sempre són els que més soroll fan a les muntanyes, els que tot ho omplen, els que manen en les voreres de l’asfalt. Tenen, això sí, un passat de mites i una cultura de la bicicleta que nosaltres no entendrem mai... No menys curiós és el francès, que el més destacat que ha tingut en els últims anys és un corredor orquestra com Thomas Voeckler, que corre gesticulant com si estiguessin fuetejant-lo, la llengua fora i la bici de part a part, i ha guanyat alguna etapa, o l’eterna promesa Thibaut Pinot, que aquest passat 2015 va vèncer a Alpe d’Huez en una de les jornades més glorioses del ciclisme gal. I, amb tot, tot és ple de francesos també, i no només  perquè sigui el seu país, la seva carrera i tot això que ja sabem, sinó perquè la història és la història, i ells la van crear en aquest esport.
 

I la història del ciclisme és el Tour, i el Tour és la història del ciclisme. Tota la resta gira al voltant com si la ronda francesa fos el Sol i les altres simples planetes que fan la seva en el panorama galàctic. No hi ha manera de desfer-se d’aquesta idea perquè l’organització de la Grande Boucle ja s’encarrega des de fa molts anys, dècades diria jo, de crear els mites i les llegendes: ells posen l’escenari, i la carretera la batalla.
 

I és que al Tour sempre passen coses que acaben escrivint-se als llibres de la mitologia ciclista. D’històries n’hi ha milers, tot i que no és aquest el moment de narrar-les. Per això n’hi ha una extensa bibliografia. El meu favorit és ‘Plomo en los bolsillos’ (Edició de Libros del KO), d’Ander Izagirre, una meravellosa obra que narra mil i una ‘malandanzas, fanfarronadas, traiciones, alegrías, hazañas y sorpresas del Tour de Francia’, resa el subtítol; però d’altres que t’hi acosten, i molt, a tot el que envolta, són ‘Éramos jóvenes e inconscientes’ (Edició de Cultura Ciclista), de Laurent Fignon, ‘Cuentos del Tour’ (Cultura Ciclista), del periodista d’El Periòdico de Catalunya, Sergi López-Egea, i molts més que no per no nomenar no tenen el caire de gran obra d’aquest esport.
 

Ja sabíem que el Tour vindria a Andorra perquè es va anunciar el passat gener després de la visita sorpresa de Christian Prudhomme, i ahir al matí es va confirmar el recorregut que ja havia avançat aquesta casa en les seves edicions del periòdic esportiu #Gass i en la seva edició d’El Periòdic d’Andorra, just al final de la setmana passada. Hem d’estar satisfets de la duresa de l’etapa, tot i que des d’Andorra Turisme es volgués que fos més encara, però ja va bé tenint en compte que la cursa arribarà des de Vielha, superant els ports de la Bonaigua i Cantó, abans de pujar, ja al Principat, la Comella, Beixalís i Arcalís de festa final.
 

Així que si esperen vostès una nova història per a la literatura ciclista, la tindran. Igual que en el 64 la va signar Julio Jiménez en el port d’Envalira, o Oliverio Rincón en el 93 a Pal deixant a més d’un minut ciclistes mítics ja com Indurain o Chiappucci, o ja en els finals a Arcalís en el 97 Jan Ullrich quan lluitava pel seu Tour davant del superclasse i llegenda Marco Pantani. I sí, potser l’arribada de la Grande Boucle més descafeïnada va ser la del 2009, quan va vèncer un corredor poc conegut, un Brice Feillu, francès, que va aprofitar l’escapada bona d’un petit grup de corredors que van arribar amb compta-gotes a la Coma. Però s’equivoquen, perquè ja els hem dit que el Tour deixa sempre històries per no oblidar, i Arcalís en va tenir la seva, la de la rebel·lió d’Alberto Contador, que era a l’Astana on també hi era Armstrong, que tornava per guanyar i que va crear una batalla de lideratge en l’equip. Contador contra la tropa fidel a l’americà. L’espanyol no va acceptar el rol que li volia imposar el fins aquell moment set vegades campió del Tour –després les declaracions de dopatge van fer la resta–, i camí d’Arcalís va atacar, va desobeir les ordres d’equip, i el menys de mig minut que li va guanyar al seu company d’equip i màxim rival va ser superar la línia del respecte al totpoderós. El Tour sempre deixa alguna cosa: Aquí, el conte del jove madrileny que tenia el somni de vèncer al Tour. I ho va fer posant la seva primera pedra a Andorra. 
 

Així que ja ho saben. Aquest any el Tour arriba en la  primera setmana al Principat, on de normal no passen gaire coses però si la més important: que se sap qui perd la cursa. En tot cas, esperem una història per narrar per sempre, un record per als llibres i la mitologia que genera aquesta carrera. Perquè terreny perquè això passi n’hi ha, i perquè amb cinc ports de muntanya es poden escriure moltes batalles. Sobretot quan el que està en joc és un mallot groc que ha tornat boja molta gent al llarg de 103 anys. Dins i fora de la carretera. Sobretot fora.