Fa temps que la Pepa, una companya de viatge en aquell moment, em va comentar que a ella li agradaria moure’s per Andorra amb un patinet d’aquests de barra vertical. Són aquells aparells que, de seguida que els veiem, pensem que són cosa de nens, i precisament el dilema en la conversa era aquest, que semblaria una nena, que no seria seriós, que què diria la gent –potser– que la veiés pel carrer cremant sabata cap a la feina agafada a aquell manillar. Total, que al final la idea es va descartar, però em va fer pensar en aquelles coses que faríem i no fem perquè no semblen les idònies.
 

Però, què és l’idoni?, qui marca que una cosa i no una altra és el més correcte?, quina norma social de sobte ens frena a fer quelcom que et sembla el més útil? Doncs sí, són prejudicis, estigmes que tenim establerts perquè ens han educat a ser adolescent i voler una moto petita, a tenir edat de conduir i voler un cotxe, a entrar en el mercat laboral i voler un pis, i a tenir uns fills que no sabem si podrem mantenir juntament amb tota la resta. És a dir, que el camí de la nostra vida l’acaba marcant la societat, i deixem de banda les nostres inquietuds perquè la norma social és la norma.
 

I és en qüestió de mobilitat urbana –no pensin que anava a traslladar aquí cap debat existencial– en què em plantejo moltes coses, perquè fa temps que tinc la bicicleta per vehicle urbà, ja de quan anava a l’institut, i aquí a Andorra la cosa no l’he volgut variar, tot i les carreteres i aquesta manera de conduir tan peculiar de la tropa. Em va ajudar a combatre el fred i la pluja i la neu el fet de llegir-me el llibre ‘Biciosos’, de Pedro Bravo, en què explica moltes coses sobre aquesta dèria de moure’ns amb les nostres cames pedalant, i entre tot això parla de Dinamarca. Aquest país del nord d’Europa en què plogui o faci un fred del dimoni fins i tot els executius i les executives, els homes i dones de negoci, i alguns polítics, es desplacen amb la jaqueta, la roba de feina, fins i tot talons en molts casos, per tal d’anar a treballar o al supermercat, o a fer el que els vingui de gust.
 

I llavors penso en aquell home que cada dia baixa a migdia des d’Encamp a Andorra la Vella en bicicleta, i que puja al vespre després de treballar, enllumenat i amb armilla reflectant per sobre de la camisa i el suèter amb estil, en ple hivern, i que no dubta a explicar-me que a la seva edat li costa una mica pujar, però que mica en mica arriba a casa...
 

I torno a reflexionar... ja sé que és evident que no tothom té la capacitat de fer cada dia els quilòmetres que separen el centre urbà del país amb les parròquies més altes, però és cert que si li posem voluntat som capaços almenys de moure’ns sense més despesa que el nostre esforç entre Escaldes-Engordany i Andorra la Vella, anant fins i tot a Santa Coloma, o a Sant Julià –per què no?–, i sempre esperant que, un dia, qui sap, per fi es posi un bon sistema de bicicletes elèctriques entre parròquies per millorar la mobilitat dels ciutadans, lluitant –i això és una altra història– contra les pors al fred i les inclemències del temps. Mentrestant, continuo esperant el moment en què em trobi la Pepa pel carrer, amb el seu patinet. Adulta i orgullosa.