Passejar i redescobrir els paisatges quotidians a través de l’art. Un dia, una enorme franja blanca apareix davant dels ulls dels qui habitem o transitem habitualment per les valls centrals, i  fa que no puguem deixar de mirar la tartera del Carroi. Aleshores, arriben un seguit de sorpreses, com per exemple,  les cinc esferes taronges, lleugeres, que es mouen amb el vent  i d’aquesta manera posen color a la plaça del Consell General. Fora dels nuclis urbans, ens impressionen els estripagecs-tòtems plantats a Sorteny, unes imponents estructures que creen un vincle formidable entre el patrimoni històric i cultural d’una banda, i el patrimoni natural de l’altra. I ja que parlem dels llaços entre natura i cultura, què us sembla la ‘mantis religiosa‘ (o pregadéu) a tocar de la capella de Sant Jaume dels Cortals?
 

La primera edició de l’Andorra Land Art ens ha acostat, de la mà de més de 30 artistes d’aquí i també d’altres països, tant al patrimoni històric i natural del país –allò tan nostre que fa segles que perdura– com a l’art contemporani. Una forma de demostrar que tradició i modernitat no són necessàriament dos conceptes antagònics. 
 

Però no tot és reflexió. De vegades es tracta simplement de mirar l’art amb la ment oberta, sense prejudicis, i deixar-se captivar per les propostes dels seus creadors. Plantar-se davant l’aprisió, la doble X o el cérvol blau i deixar fluir les emocions que ens provoca cada obra. En aquest sentit, aplaudeixo que els organitzadors de la biennal hagin habilitat la Zona Ras als entorns del llac d’Engolasters, un espai d’aprenentatge i creativitat pensat per als més joves, per als escolars, però obert també al públic familiar i de totes les edats. I com no, una menció especial per a l’Espiral de la No Violència construïda amb la col·laboració de qui ha volgut participar-hi.
 

Al cap i a la fi, cal fer pedagogia artística des que els nens són petits, potenciar tant el gust per l’art com la pròpia creativitat. I també motivar la participació dels grans, és clar. Per això, durant el mes llarg que dura la mostra, la Zona Ras rep les aportacions artístiques de tothom qui vulgui deixar-hi una senyal personal.

Més enllà, els organitzadors de la Biennal Internacional Andorra Land Art van decidir pensar en gran i es van fixar un objectiu ambiciós: atraure un nou tipus de turisme, aquell que es mou principalment per motius culturals. Un turisme que no té a veure amb les estacions de l’any, sinó amb una programació que sigui de qualitat i diferent d’allò que es pot trobar en altres llocs. La mostra integra l’art en el patrimoni del país i permet fer conèixer Andorra des d’una altra vessant, la del Land Art. Perquè les cinc esferes taronges d’Stuart Mills no es veuen igual a la plaça del Consell General que al Chateau d’Azay-le-Rideau (França), on flotaven al fossat, o al passeig ple de palmeres del Palisades Park (Santa Mònica, Califòrnia). 
 

L’Andorra Land Art permet, així mateix, posar en contacte els artistes plàstics nacionals amb creadors d’arreu del món, i presentar Andorra com a país que aposta decididament per l’art i la cultura. Per tots aquests motius, però sobretot perquè m’ho he passat molt bé descobrint les diferents propostes escampades per les set parròquies, descobrint el propi concepte de Land Art, sorprenent-me amb la contundència del “Cercle Carré”, somrient en veure el  gall daurat i admirant l’“Eclosió” no puc sinó felicitar els organitzadors de la biennal i desitjar que aquesta  proposta tingui continuïtat i s’arribi a consolidar en el temps. 

*Presidenta del Comitè Parroquial de DA d’Escaldes-Engordany