Els nostres avantpassats andorrans varen saber constituir unes comunes  especificitats essencials. I varen anar establint, generant i justificant les especificitats temporals que més els van convenir.
 

Perdre o modificar aquestes darreres no només ho podem fer sinó que ho cal fer per adaptar-nos millor a les necessitats dels nous temps, sobretot quan evolucionen tan ràpidament.
 

Però renegar i renunciar de les nostres especificitats,  sense més, les quines són i les quines vagin sent, després de dos mil anys, és una mostra major de beneiteria.
 

Una altra qüestió és la versió, judici , posició o credibilitat que donin els de fora en relació a les nostres especificitats. I que no han entès, o  no les  volen entendre , per interessos polítics o altres.
 

I ens les caldrà continuar defensant, quan faci falta, sinó no, si volem que hi hagi noves generacions d’andorrans i l’andorranitat pugui continuar sent una manera més de poder explicar el món, dins de la humanitat.
 

A Prada de Conflent, en la 28a diada andorrana a la Universitat Catalana d’Estiu, el geògraf de la Universitat de Lleida Jordi Domingo i Coll va escriure: «En el procés d’adaptació a un món global, el microestat ha de tenir en compte que no es pot convertir en una còpia petita d’una economia o d’un estat més gran. Ha de trobar un camí a partir de les seves característiques específiques...».
 

El Síndic Vicenç Mateu i Zamora, va dir: «El debat sobre l’especificitat ha estat recurrent al Principat d’Andorra al llarg dels darrers anys... de si hi hauria o hi hauria d’haver algunes característiques particulars de l’estat andorrà que haurien de ser respectades i defensades més enllà dels estàndards d’homologació política, econòmica i social de qualsevol realitat estatal moderna... sí que apareix com a primera evidència que l’especificitat innegable i indiscutible dels estats de talla molt reduïda és la seva mida... En el cas d’Andorra, a banda de la seva pobresa i l’aïllament, factors claus de la seva supervivència, la raonabilitat i l’astúcia han trobat la seva concreció en la neutralitat i en l’imprescindible equilibri entre dos estats veïns molt poderosos... Ésser ciutadà d’un estat petit convida sovint a un tarannà personal de major modèstia i humilitat, de capacitat de diàleg i de voluntat de conciliació... els estats de dimensió reduïda han hagut d’ajustar-se històricament al millor ús d’aquesta estratègia de simpatia, de relacions públiques i de mirar de caure bé...la viabilitat del microestat andorrà depèn de la seva sostenibilitat».
 

El ministre Gilbert Saboya i Sunyé va concloure: «... A partir del 2009... els Governs... més a l’esquerra o més de centre van donar una certa continuïtat al plantejament... de la idea de l’accés al mercat interior de la UE tenint en compte les particularitats d’Andorra... el desembre del 2014, la UE dóna foc verd a l’inici de les negociacions per a un o varis acords d’associació amb Andorra, Mònaco i San Marino... l’accés al mercat interior tenint en compte les particularitats dels estats de petita dimensió territorial, tal i com recull el Tractat de Lisboa... Les negociacions arrenquen... per la lliure circulació de mercaderies, després la lliure circulació de persones, més endavant la lliure circulació de serveis i finalment la lliure circulació de capitals... les quals haurien d’afegir... l’organització de la competència, la defensa del consumidor, les polítiques mediambientals o bé de suport a la petita i mitjana empresa entre altres... Andorra ha avançat d’entrada alguns punts especialment sensibles, i que entrarien dins del camp de les particularitats... Andorra proposa el manteniment d’instruments de gestió de la política immigratòria com les quotes en base a un període de transició associat a criteris de revisió i clàusules de salvaguarda escaients... es proposa el manteniment dels continguts de l’acord duaner existent... s’abroga per a l’establiment de períodes de transició específics a la situació de cada sector econòmic a fi de facilitar-ne l’adaptació... s’apunta la casuística particular dels mercats de l’energia i les telecomunicacions...». La negociació amb la Unió Europea és el repte.

L’objectiu de tenir un marc propi d’associació és acceptat ja per la majoria d’andorrans com a inevitable però també com a convenient. I en aquest les dues parts hi han de sortir guanyadores, per separat i juntes. Cal trobar les asimetries corresponents. A Europa li interessa tenir Andorra emmarcada d’alguna manera, el més completa possible (sense arribar a ser estat membre), amb la UE a nivell continental. No li convé tenir outsiders, en el que considera el seu terreny natural, o a la casa  comuna europea dins la qual la UE n’és el màxim copropietari ,si fem el símil amb un edifici en règim de divisió de propietat horitzontal. A Andorra ens convé negociar un acord econòmic bo i suficient per a poder-nos desenvolupar sosteniblement, no més.
 

Ens cal però disposar de negociadors experts, experimentats i madurs, polítics convençuts dels interessos del país i propis, si s’escau, i coneixedors dels interessos europeus, a la vista de la fama dels  durs i professionals negociadors, funcionaris europeus. Ens calen persones íntegres, discretes i experimentades com recorda la Màxima 6 del nostre Manual Digest i valer-se amb total discreció dels consells de les persones experimentades i exemplars, com recorda la Màxima 7. I com diu la divisa nacional, la virtut del saber estar units és l’ única força de que podem disposar els andorrans, i també l’hem de saber incorporar a la negociació.
 

Com em comentava un bon amic l’altre dia, cal anar a negociar ben preparats, és a dir tenint clar quins interessos hem de defensar i fins on volem i podem arribar, després tenir clars els interessos de l’altra part i on volen i els podem deixar arribar, saber a partir de quin moment ens comencem a perjudicar mútuament o individualment i anant a buscar positivament per a ambdues parts un acord de màxims i no de mínims d’entrada, mirant als interlocutors de l’altra banda no com a adversaris i en clau de passat a veure quin gol podem colar, sinó com a companys o socis i en clau de futur, és a dir on, associant-nos, serem capaços d’arribar més lluny i avui no ens ho podem  imaginar.
 

Tenir arguments en relació a les nostres especificitats  i asimetries, i saber-los utilitzar quan calgui, és important. Com conèixer-les i saber quines són essencials (no negociables) i quines passatgeres (revisables i negociables).I no hem d’oblidar que l’accés directe al progrés via el mercat de 500 milions d’europeus no ha de ser a canvi de perdre la sobirania andorrana, ni renunciar a la voluntat de ser i als altres valors majors de la idiosincràsia andorrana. Aquest objectiu, a qui li interessi és fàcil d’aconseguir per altres vies. No malmetem l’excepcional via andorrana de que disposem gràcies a les generacions d’andorrans que ens han precedit i que ens permet assolir altres valors. El progrés no ha estat mai prioritari ni ho ha de ser en els trets característics de l’andorranitat, sí la llibertat i la solidaritat, que compartim amb la UE. I aquesta diferència és ja una especificitat respecte al projecte polític de la Unió Europea que ens hi diferencia i la qual cal que la UE respecti. I precisament per a poder satisfer aquesta solidaritat l’ Estat andorrà, minúscul i sense capacitat d’obtenir recursos suficients d’un territori i una població sense un mínim de massa crítica, necessita un marc particular de control de ‘energia i les telecomunicacions. Com també si Andorra ha acceptat entre la seva població resident a més d’un 60% que no són nacionals, proporció que no es dóna en cap altre país europeu, pot reclamar atenció a aquest aspecte particular i notable, exemplar de convivència en la línia dels principis que vol assolir la UE i compensatori asimètricament respecte a la lliure circulació.
 

Les especificitats andorranes no només han existit i continuen existint, sinó que l’obligació de tots els andorrans (i, davant, els polítics) és  que continuïn existint, perquè altrament no podrem continuar sent , en el futur, andorrans.