Dijous passat, el cap de Govern, al llarg d’aproximadament dues hores i mitja, va exposar els continguts del seu discurs en el marc del Debat d’Orientació Política. Quan fa sis mesos, durant el seu Debat d’Investidura, va manifestar la seva intenció de portar a terme el debat de la setmana passada, ho va justificar per l’excepcionalitat del moment, tot just amb la crisi del BPA acabada d’esclatar. No es coneixen antecedents sobre la celebració d’aquests dos debats en dates tan properes entre si. No obstant això, fa sis mesos, es va entendre aquest plantejament tenint en compte que era extremadament difícil pronosticar quina seria la situació del país a pocs mesos vista davant l’excepcionalitat de la situació.
 

El discurs de dijous, però, va decebre i molt. Pel to de les seves paraules, hom podria afirmar que el senyor Toni Martí ja es trobava en plena campanya electoral per a les comunals del mes de desembre, explicant les virtuts de la seva acció política, recreant-se en els projectes futurs i enlluernant amb la bondat de la seva gestió. El sentit de l’autocrítica, com ja ens té acostumats, va brillar per la seva absència. Si fa sis mesos enrere el Debat d’Orientació Política es justificava per la crisi de BPA, aquesta vegada el problema de BPA ha estat tractat per damunt i de puntetes. Quan es va mencionar, va ser per afirmar categòricament que tot s’havia fet de la millor manera per part dels organismes governamentals i l’afer està ja en via de solució. La realitat, però, és tossuda i el problema roman encara lluny de resoldre’s. I si no, que ho demani als dipositaris, als treballadors del banc i als accionistes. La seva versió seria del tot discrepant.
 

El discurs del cap de Govern va estar farcit de contradiccions constants. Per justificar la seva acció política (a parer de molts, gens prudent, sense una anàlisi pausada i aprofundida de temes cabdals per a l’esdevenidor del país), el cap de Govern afirmava categòricament que en molts temes fem tard. D’altra banda, però, no es va cansar de predicar la capacitat d’anticipació del seu Govern. Fer tard i anticipar-se són dos conceptes difícils de lligar.
 

Tampoc no va estar-se de tirar en cara les opinions discordants provinents dels membres de les altres forces. Massa cops, el cap de Govern s’adreça a la Cambra amb tics de predicador, amb explicacions ex cathedra i amb to magistral, amb veritats absolutes i axiomes que ningú no hauria de gosar mai discutir. Sembla oblidar-se que la democràcia i el joc polític comporten sempre la confrontació d’idees, la negociació, l’aportació de matisos i la diversitat ideològica, i que el pensament monolític i uniforme es reserva per a altres règims.
 

El nostre país necessita avançar a ritme decidit i amb un rumb ben clar. Fer-ho sense les anàlisis preceptives, empesos per inèrcies externes, i sense prudència ens pot abocar a una situació extremadament complicada. Si, a més, es fa amb la supèrbia del qui es creu que ho fa tot bé, la situació pot convertir-se en altament preocupant.