«A la terra totes les coses viuen segons la llei de la Natura, i d’aquesta llei en brolla la glòria i l’alegria de la llibertat. Però l’home renega d’aquesta fortuna perquè ha establert una llei limitada i terrenal a l’ànima que Déu li va donar... Romandrà l’home esclau del seu autoconfinament fins a la fi del món? O serà lliure amb el pas del temps i viurà en l’Esperit i per a l’Esperit?» (Khalil Gibran, 1883-1931).
 

Els Pirineus han estat sempre un lloc de pas, abans que de frontera.Tant el passatge com el veïnatge han convidat, a més de passar-hi, a establir-s’hi, a una banda o a l‘altra dels cims però formant unes i altres valls un conjunt de vida  característic i amb personalitat pròpia, diferent dels territoris de les terres de més avall.
 

Persones amb mercaderies, traginant en el seu treball. Persones que es portaven a sí mateixes, preservant la vida. I persones carregades d’idees, plenes d’esperit, cercant obrir-se camins.
 

Moltes d’elles, en el seu passatge, deixaren la seva mercaderia, la seva vida o les seves idees ajudant aquests territoris a evolucionar, no igual que els altres, però sí  semblant als altres en relació a ells mateixos.
 

Els pirinencs, fent les transhumàncies dels bestiars diversos des de temps immemorials, o anant a les mines veïnes o baixant a les terres baixes, portant  la fusta , a dallar, a veremar o a aprendre un ofici, o a  vendre herbes... I els altres , comerciant,  escapant-se, refugiant-se o anant a  l’aventura... «Ha fet la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra», es deia a València al segle XV.
 

L’imaginari col·lectiu de les societats pirinenques, com les de les planes, han recreat el contraban gràcies als gravats del segle XIX, per les colles amb grans fardos o paquets carregats a les espatlles. Aquest imaginari col·lectiu s’ha complementat amb el passatge de les persones fugint de les guerres i la misèria a través de documentals que reviuen el repte humà dels refugiats disposats al que sigui per salvar la vida pròpia i la dels seus familiars.
 

El contraban és, de fet, passar quelcom burlant la vigilància dels que no volen que es passi d’amagat. És el passatge furtiu, el que s’amaga per gust del que es vol obtenir, o per força del que es vol preservar i és negat.
 

I és per aquestes raons  que cal reivindicar el contraban d’idees i afegir-lo a l’imaginari col·lectiu per la importància que ha tingut històricament en la nostra evolució, individual i col·lectiva. Ens en cal la seva representació a través d’un suport adequat. Potser serà la tecnologia digital la que en deixi l’empremta.

Tots els contrabans, haguts i per haver, són fruit de les fronteres, mentals, polítiques o fiscals. La globalització n’està accentuant una certa normalització generalitzada, abans de la seva neutralització.
 

Els humans som animals socials i com a tals estimem ser lliures i per tant ens agraden les fronteres amb llibertat, és a dir aquelles dins les quals ens podem ‘produir’ amb llibertat. Fronteres dins les quals a més de ser lliures siguem respectats, tolerats i admesos. Fronteres en relació als que no accepten la llibertat.

Les idees entre altres destinacions, acaben arribant, tard o d’hora, a convertir-se en aspiracions de la gent. I els que tenen les idees primer i els polítics després, que les coneixen, n’acaben fent la seva promoció.
 

Canillo i el Palau de Gel ens crida avui divendres, demà dissabte i demà passat diumenge, al novè col·loqui internacional d’estudis transpirinencs a l’entorn del tema ‘Contraban d’idees: contagi, innovació i dissidència a través del Pirineu’.
 

Hi sentirem parlar sobre «...bones idees per a un mal moment històric... que encara perdura» per Xabier Kerexeta; sobre família, arxius i memòria personal al Pirineu per Domènec Bascompte, Sisco Amorós i Capdevila, Mª Carme Sanmartí i Roset i Òscar Jané i Checa; sobre ‘Una via de penetració d’homes i d’idees subversives’ per Alexandra Capdevila i Muntadas; sobre ‘L’adopcionisme, una excusa de domini dels francs’ per Climent Miró i Tuset; sobre ‘Topònim, camins, assentaments i organització a la Terreta medieval’ per Ricard Oliva i Frago; sobre ‘La vall de Querol al segle XVI’ per Lluís Obiols i Perearnau; sobre ‘Política i religió a l’Andorra de finals del segle XVI’ per Domènec Bascompte; sobre ‘El tancament de fronteres amb França  el 1720’ per Pere Gifre i Ribas; sobre ‘Els viatges de colles sudcatalanes als festivals de la sardana de la Catalunya Nord als anys 1960’ per Ariela House; sobre ‘Una història de Canòlich’ per Teresa Rodrigo i Monsonís i Lais Farrés i Creus; sobre ‘Impactes de la immigració a Andorra’ per Maria Jesús Lluelles; sobre ‘De fora vingueren i d’ells tant aprenguérem’ per Claude Benet; sobre ‘No seria a fer deman a vespre lo foc’ per Elvis Mallorquí; sobre ‘Llançà 1797’ per David Moré i Aguirre; sobre ‘Josep Carbonell (1817-1862) d’Ur’ per Andreu Balent; sobre ‘Agustí Vassal: difusor i biògraf de Jacint Verdaguer’ per Núria Camps i Casals; sobre ‘Penetrar el Pirineu. Impregnacions de Tomàs Junoy, Jacint Verdaguer i Joan Coromines’ Jordi Pasques i Canut; sobre ‘La Cerdanya, Emmanuel Brousse i la política de (des)informació a frontera’ per Òscar Jané i Checa; sobre ‘Josep Ma Martí i Terrada, gresol d’idees i cultura a la Cerdanya del tombant del segle XX’ per Erola Simon i Lleixà; sobre ‘La biblioteca del notari de Ribes de Freser Domènec Torrent i Garriga’ per Miquel Sitjar i Serra; sobre ‘La entrada de ideas democratizadoras en Andorra (1866-1936)’ per Gerhard Lang; sobre ‘El síndic Francesc Cairat i Freixes (1880-1968)’ per Maria Teresa Cairat i Vila; sobre ‘El fons Isabelle Sandy de l’Arxiu Històric d’Escaldes-Engordany’ per Carles Sànchez i Rodríguez; sobre ‘Postaus d’Aran.Fotografs en Pirinèu occitan e entorn’ per Claudio Aventín-Boya; sobre ‘Aquell dia hi havia una boda: l’Operació Reconquesta explicada per les dones del Baish Aran’ per Mireia Boya i Busquet; sobre ‘De la frontera política a la frontera refugi’ per Aurora Madaula i Giménez; sobre ‘Identitats inclusives i complementàries a Andorra.La identitat nacional i la identitat regional’ per Alexandra Monné-Bellmunt, Moisès Esteban-Guitard i Ignasi Vila-Mendiburu; sobre ‘Identitat regional ecològica als Pirineus’ per Alexandra Monné-Bellmunt i Carme Riera i Prunera; sobre ‘Intercanvis i vincles a la frontera francoandorrana’ per Núria Segués i Daina; sobre la incidència del pas de les idees en el dia a dia per Pere Canturri i Muntanya, Pere Porta i Univers Bertrana; sobre ‘Col·loquis i Trobades: Idees de contraban i no a contracor’ per Antoni Llagostera i Fernàndez i Àngels Mach i Buch.
 

I hi sentirem a cantar l’Artur Blasco i la Marién de Casimiro cançons tradicionals pirinenques reflectint  idees i vivències de tot temps.
 

El pas de les idees continuarà produint-se, i amb contraban o sense mereix fer-ne pagar el peatge, sent escoltades, filtrades i capides i, si escau, pirineitzades. Que és l’equivalent de ser interioritzades localment a les nostres coordenades, ser desenvolupades i reinventar-ne de noves, per poder ser projectades globalment i recomençar el cicle continu i sense fi. Homenatge i reconeixement, doncs,  a les idees i als seus portadors.

*Arquitecte