La pervivència d’Andorra al llarg dels més de 2.233 darrers anys, així com l’assoliment de la seva condició d’estat de dret fa 22 anys, ha estat només possible gràcies a les seves especificitats o singularitats si es vol dir diferentment, perquè aquelles no han estat característiques corrents o vulgars, sinó singulars.

Singulars, evidentment, en relació al seu entorn polític, cada vegada més gran i per tant uniforme segons un centre cada cop més allunyat, fins avui en que aquest ha esdevingut gairebé continental, en un món cada cop més petit.
 

Aquestes especificitats, que són característiques causals, fonamentals i intangibles no han de confondre’s, com passa sovint, amb les característiques conseqüents, secundàries i tangibles i per tant variables i evolutives, aparents i visibles.
 

I és preocupant tant si l’error prové dels propis andorrans com si es produeix entre els que no ho són, però es suposa que ens haurien de conèixer millor.

No hem de confondre les característiques que ens identifiquen, que són observables directament amb aquelles que ens constitueixen i no són tant perceptibles.

Aquest error el va cometre el passat dijous 17 de setembre al 1er Fòrum dels Pirineus l’expresident del parlament europeu, entre els anys 2004 i 2007, Josep Borrell, nascut a La Pobla (Pallars Sobirà), exministre socialista espanyol, entre altres càrrecs, quan va assegurar que les especificitats o particularitats andorranes eren les bancàries i les fiscals i que aquesta base, tal i com l’hem tinguda fins ara, calia canviar-la ja que no tenia futur.
 

La majoria, si bé podem estar d’acord amb la segona part de la seva reflexió,  no pas així amb la primera. Andorra no està constituïda en unes especificitats bancàries i fiscals tot i que se la pugui haver identificat així en els darrers 50 anys, dels seus dos mil·lennis d’història.
 

Els andorrans també hem aspirat històricament i aspirem a la llibertat i a la solidaritat sobretot i no tant al progrés, com diu Josep Borrell en parlar dels eixos sobre els quals s’articula la vocació de la Unió Europea. I la nostra història com a poble en dóna fe.  
 

I per tant el marc d’associació amb la Unió Europea per part d’Andorra és possible perquè compartim almenys dos dels seus tres eixos sobre els quals s’articula, segons Borrell. I no és possible un marc d’integració perquè no compartim amb la UE el seu projecte polític comú d’esdevenir, primerament,  un sol estat i per tant una sola ciutadania.
 

I, llevat d’avantposar el progrés a la pèrdua d’identitat, el poble andorrà no ha volgut mai arriscar la seva llibertat i la seva solidaritat pel progrés.

I, segonament, no podem compartir el projecte europeu no només perquè una majoria de ciutadans andorrans avui així ho pensem, sinó perquè la mateixa Unió Europea ens ha exclòs del seu projecte polític i no ens permet l’adhesió com a un estat més de la Unió Europea.
 

Això, en si mateix no és bo ni és dolent, ni ha de ser un problema.
 

És precisament també la resposta correcta a la pregunta incorrecta que es van fer els tres expresidents espanyols del parlament europeu, presents al 1er Fòrum Pirineus (Enrique Barón, José Mª Gil-Robles i Josep Borrell) sobre què pot aportar Andorra a Europa, després de deixar clar que aportava Europa a Andorra. 
 

I és incorrecta la pregunta perquè les dues realitats no són comparables a cap nivell, i no es poden ni s’han de comparar, sinó i només asimètricament i mai simètricament.
 

Era clar el què aportava Europa a Andorra, un mercat de 500 milions d’habitants, segons els conferenciants... sempre i encara el mercat, sempre l’economia per davant de tot, certament important i necessària però no suficient... tot i que no es digués... com estan demostrant els fets i la realitat europea actual.

Mentre, Andorra no aportava res a Europa, segons tots ells, i de manera clara, expressiva i contundent per part de Josep Borrell.
 

Andorra, com altres petits Estats europeus (i no dic microestats) aporten( dins la llibertat) la possible pluralitat i diversitat de règims polítics dins del continent europeu i això, dins del marc d’una uniformització política general, o contraposada amb altres grans blocs continentals, és important primer perquè és possible, segon perquè és necessari sobretot si es té en compte la presència d’altres grans i uniformitzats  estats i tercer perquè s’avé als principis que constitueixen la Unió Europea. 
 

El manteniment i respecte de l’status quo d’alguns petits estats serà la prova de que la Unió Europea es creu els seus principis i és quelcom més que un mercat o una potència econòmica, o política o militar, com les altres que pugnen a nivell internacional, amb unes altres tradicions i uns altres objectius.

Les excepcions, com diu la norma, confirmen la regla, són inevitables i, per tant, també necessàries.
 

Geopolíticament i estratègicament a nivell econòmic els petits estats han demostrat que són realitats viables, que dinamitzen entorns deprimits i per tant reforcen i estructuren el seu entorn. L’estimulen. Els  mateixos processos uniformitzadors dels grans estats han propiciat aquestes excepcionalitats, perquè amb el seu desenvolupament han generat zones amb creixement i zones amb decreixement. I, per diferents raons i circumstàncies, en aquests plecs territorials s’han produït especificitats, o  resultats després de la concentració de particularitats i singularitats al llarg dels  temps.
 

L’excepcionalitat andorrana té les seves arrels històriques en l’existència d’una tribu, d’uns pobles, d’una gent  coneguda com els andosins que s’oposaren, no  al pas d’Hanníbal  pels Pirineus direcció a Roma, el juliol de l’any 218 aJC i citats per l’historiador Polibi el 150 aJC, sinó a l’apropiació del seu bestiar per part de les tropes cartagineses, demostrant així la seva voluntat de ser i el seu desig de llibertat. Aquí s’inicia la vocació andorrana de diferenciació i de desconfiança d’un entorn contínuament inestable i que persegueix engrandir-se sense parar.