Qui hagi vist la final de la Regal Lliga Catalana ACB possiblement encara s’estigui preguntant com va ser possible que el BC MoraBanc Andorra es deixés remuntar el 53-40 amb què va començar el darrer quart.
 

Potser li va tremolar el canell en els darrers deu minuts, en què tot el que estava ficant fins llavors amb relativa facilitat es va convertir en errada rere errada... Allò també va poder ser fruit del vertigen que va patir l’equip que dirigeix Joan Peñarroya en veure’s tan a prop de guanyar tota una potència europea amb tanta facilitat. O potser va ser el Barça qui va defensar tot el que no havia fet fins llavors com també va ficar tot el que havia fallat fins llavors, demostrant les condicions del superequip que és quan es va sentir acorralat i es va adonar que la derrota estava a prop. 
 

Tampoc no cal buscar culpables perquè només faltaria fer això quan ni tan sols ha començat la festa de debò. Els sentiments que m’han quedat a mi després de veure com el MoraBanc ha estat per davant en el marcador durant els 37 primers minuts són totalment confrontats. D’una banda decep, perquè per al Barça aquest títol té no té pràcticament cap importància però per al club tricolor seria el primer en les seves participacions a la Lliga Catalana ACB. Els blaugrana l’han celebrat com si res; el MoraBanc, no ho dubtin, hauria muntat una de ben grossa. Per al Barça guanyar era una obligació; per als de Peñarroya hauria estat una injecció enorme de creença en aquest nou projecte.
 

Però certament, malgrat la derrota, jo ja m’he amarat d’aquesta creença. Ho he dit en un tuit i em ratifico: aquest equip em posa. I molt. M’ha decebut perdre perquè les derrotes en les finals mai agraden però igualment han aconseguit il·lusionar-me. 
 

Contra la ‘Penya’ –La ‘Penya’!–, un equip que la temporada passada va jugar el play-off, la superioritat d’inici a fi va ser aclaparadora. De fet, va sobrar el quart periode. D’ahir no queda més que aprendre de les errades i d’assaborir haver tingut el Barça a merced durant tant temps. És el mateix que em va passar amb la sèrie Lost. El final punxa, però les hores amb què vaig vibrar amb aquella sèrie són impagables.
 

Els nous meravellen. Només Clark, com diu la sèrie, l’he vist perdut. Pino té un tir de tres que ja coneixia, però la seva adaptació a l’ACB m’ha sorprès gratament; Jones també està deixant la seva empremta i Shermadini... Serà un gran de la Lliga. Sense dubte.
 

La Lliga està a tir de dues setmanes i aquest MoraBanc està clar que arribarà en condicions òptimes per almenys ser un equip respectat. Ja no penso que els objectius que proposava Shermadini són els d’un boig.