D’aquí a unes hores els nostres veïns catalans afrontaran una de les cites electorals més transcendentals de les darreres dècades. Ho és perquè així ho ha decidit la ciutadania, que amb unes mostres de civisme envejables, sense cap mena d’aldarull, baralla campal ni disturbi, porta manifestant-se massivament durant anys per reclamar un statu quo diferent de l’actual.
 

El discurs s’ha polaritzat de tal manera que, passi el que passi diumenge, caldrà molta voluntat política per resoldre una situació que, ara per ara, no plau a gran part de la població. Les enquestes, que tants cops s’equivoquen, apunten cap a una majoria dels partidaris de la independència de Catalunya, però, tant si els partidaris de la independència s’enduen el gruix dels escons com si no, els resultats difícilment plauran a tots els ciutadans.
 

Pel que s’ha vist fins ara, difícilment els interlocutors actuals podran asseure’s a negociar una situació que els ha portat a posicionar-se en extrems oposats. Aconseguir un encaix per a Catalunya que satisfaci les parts passa necessàriament per una negociació política on els actors estiguin predisposats a fer-ho amb grans dosis de generositat. Fins ara, malauradament, aquesta capacitat de diàleg ha brillat per la seva absència.
 

Diumenge els ulls del món apuntaran cap a Catalunya. Allò que decidiran els catalans està al punt de mira de la comunitat internacional. Per molt que s’esforcin les parts interessades a afirmar el contrari, les declaracions d’autoritats internacionals s’han mantingut bàsicament en la neutralitat i la vaguetat, i la prudència, en la majoria dels casos, ha estat el comú denominador.
 

També ho ha estat en el cas d’Andorra, ja que qualsevol canvi essencial a Catalunya ens afectaria, en tots els sentits, de manera fonamental. De vegades costa entendre, des de l’òptica catalana, la prudència andorrana. La proximitat geogràfica, lingüística i cultural dels andorrans fa que, per desconeixença, molts catalans assimilin els nostres trets diferencials i no entenguin que, malgrat les similituds, la nostra andorranitat i sobirania són béns molt preuats i, a causa de la nostra petitesa, hem de defensar i protegir les nostres especificitats. I per fer-ho en l’àmbit internacional, els nostres interlocutors més propers es troben, agradi o no, a París i Madrid.
 

Diumenge al vespre l’escenari català s’haurà aclarit. Les lectures interessades dels resultats, que hi seran, no haurien de desmerèixer una de les fites més importants que els nostres veïns catalans hauran aconseguit: pronunciar-se de manera pacífica, massiva i democràtica per traçar els seus designis de futur.