El primer element per  canviar les coses és la voluntat popular de fer-ho. De il·lusió el nostre poble en té i ho ha demostrat. Malgrat el procés centralitzador de l’Estat, malgrat l’ofensiva del capitalisme per augmentar l’explotació a través de la crisi i el patriarcat, i malgrat el cop d’estat que suposa la dictadura del deute. Amb aquests tres elements s’ha acabat en sec la via federalista i la via socialdemòcrata a un capitalisme amable i a una Unió Europea social. Lluny de desil·lusionar, aquest pas barrat ha reforçat i impulsat la independència com a alternativa al model fracassat, com a punt de volta per construir un nou (i sobretot millor) estat que és una opció cada vegada més majoritària. L’escletxa al règim nascut de la transició, que l’organització popular, la mobilització i la lluita han mantingut oberta durant anys i ha anat engrandint fins a esdevenir ara una porta que tenim davant nostre i que el proper 27 de setembre una part dels Països Catalans ha de decidir si creuem.
 

Tot i això, és impossible una ruptura amb l’estat sense una desobediència popular i institucional exercida de forma massiva i prolongada, i que per tant ha d’estar organitzada i planificada, cosa que de moment només posa sobre la taula l’Esquerra Independentista i la CUP. Per altra banda, tampoc seria desitjable construir un nou estat sense un poble organitzat i participant. Les elits estan perfectament organitzades i tenen el poder i els mitjans, i si el poble no és capaç d’exercir la suficient pressió en aquest procés constituent no s’aconseguirà situar el nou estat al servei del poble, i per tant pot acabar en un clon de l’Estat espanyol, això sí, maquillat de modernitat i joventut.
 

Per al Pirineu, participar com a agent propi en aquest procés constituent és una possibilitat d’or per aconseguir un òrgan d’autogestió i poder territorial (vegueria) que ens permeti decidir quin és el nostre model econòmic, territorial, social, cultural, sanitari... Portem 30 anys on el poder i les polítiques que afecten al Pirineu s’han decidit i exercit des de Barcelona i les poques reivindicacions de la fracturada societat pirinenca han anat caient en un sac foradat, menys les què es podien reconduir segons els interessos de l’alta burgesia catalana. A poc a poc s’han anat perdent els oficis, treballs i teixit productiu de proximitat mentre ens hem anat transformant en una zona d’esbarjo per augmentar beneficis als inversors. 
 

Cal la independència i obrir el procés constituent per recuperar també la sobirania del Pirineu, però hem de tenir clar que la independència no és sinònim de recuperar-la. Sense un moviment pirinenc popular fort que exigeixi aquest nou marc i desbordi el poder centralista serà impossible. I no podem perdre aquesta oportunitat de construir una institució popular, centrada al Pirineu que sigui capaç de realitzar anàlisis comuns i decidir polítiques territorials efectives. 

Ens cal un nou model socioeconòmic, o simplement tenir-ne un, ja que si no el que s’imposa és el de l’especulació i el parc temàtic. Ens cal un nou model cultural que valoritzi la cultura popular i la natura i l’estengui per tots els camps superant el folklorisme, un nou model de vertebració territorial, d’infraestructures, de comunicació. Un nou model social i de cures que ens faci avançar cap a una societat feminista acabant amb el patriarcat, un nou model d’oci i d’esports. 
 

En primer lloc per fer possible el debat sobre aquest nou model integral, la definició i desplegament del mateix ens cal recuperar la sobirania des del municipalisme, des de tots els pobles del Pirineu, del més petit al més gran, cal que comencem des de ja a trobar-nos, organitzar-nos i construir aquest moviment popular que esdevingui institució popular i sigui capaç de sumar per la ruptura amb l’estat espanyol i participar en el procés constituent amb veu i poder propis. O ho fem nosaltres, o no ho farà ningú.
 

Ara és l’hora, organitzem-nos per fer-ho possible, poble a poble i comarca a comarca teixim el Pirineu, comencem a pensar-lo, a dibuixar-lo i construir-lo. I que ja mai més ens vingui imposat ni des de Madrid, Barcelona o Brussel·les. I per això, també, ens cal la ruptura amb l’estat i ens cal apuntalar la porta que tenim davant i no permetre que cap reforma constitucional ens condemni a 30 anys més de misèria i submissió en aquest estat post franquista. Per això, el 27 de setembre cal un vot massiu a la CUP, la única opció rupturista que rebutjarà i combatrà qualsevol segona transició que ens vulguin imposar les elits catalanes i espanyoles.
 

Des del Pirineu, governem-nos i sumem per la ruptura! 
 

*Regidor de la CUP a la Seu d’Urgell i militant d’Endavant