Quan diem que ha començat el curs polític, també volem dir que els periodistes ens hem de reiniciar obligatòriament. Arriben els dies dels canvis. Setembre. Un clàssic. Ni tan sols els redactors que abans de l’estiu féiem A, ara ens salvem de fer B, i fins i tot el mercat laboral de ‘plumilles’ es mou a una velocitat endimoniada. Un terratrèmol del sector com el de cada temporada.
 

Qui estava a una ràdio ara és a un periòdic, qui estava a un periòdic ara marxa a un mitjà digital, i qui no corre vola, perquè el reciclatge forma part de la nostra manera de ser –laboralment parlant–, així que mentre la pols que genera una bomba en esclatar acaba tocant terra, el que fem és resituar-nos. Cada mitjà de comunicació és un món, i es proposen idees, alternatives, novetats, detalls que puguin aportar una diferència respecte als altres. Encara que al final, tot sigui dit, la informació general i bàsica sempre resulta la mateixa a ulls del lector, cadascú intenta donar-li un aire al seu producte. A El Periòdic d’Andorra també ho fem; estudiem el panorama, volem aportar més coses, volem tenir la presència que ens demanen els nostres lectors... en definitiva, volem créixer i informar.
 

Sí, ja sé, aquí hi ha opinions per a tots els gustos, i vindran les veus que parlaran del que és informar i del que no, i no farem aquí una discussió del que és o no fer periodisme... ho resumirem en què la nostra feina és explicar el que passa, però també interpretar la realitat, ser crítics, aprofundir en uns temes més que en altres i no deixar que el poder ens acabi pervertint i marcant la línia que, per les raons que siguin, considerem justa i coherent. 

Ser nobles és la nostra obligació, sempre sota la pressió que tots tenim –tampoc no ens enganyem– i sent sincer amb un mateix i amb l’empresa que et paga. I sí, assumint que dia sí, dia també, rebrem trucades de gent que no està d’acord amb el que publiquem, i d’altres que també ho fan per mostrar el seu suport, que n’hi han.
 

Ah, companys, aquest és el tema. La premsa. La maleïda i tan necessitada premsa. A Andorra en som molts, de periodistes, i fins i tot de mitjans –quatre periòdics, una televisió, un gran nombre de ràdios, a més dels mitjans digitals, on tothom ens hem embarcat–, i tots formen un grup, un col·lectiu, no només necessari, sinó també meravellós. Sí, meravellós.
 

Perquè això és feina, però al final, com que els nostres caps estan cent per cent funcionant i sempre estem en contacte, ja sigui entre els mateixos periodistes d’un mitjà, com interactuant amb els de la competència, el que significa tot plegat és que som una família. I ja se sap, que en les famílies sempre hi ha discussions, i crítiques, i alguna paraula més alta que una altra, però en el fons hi ha respecte. O almenys d’això es tracta.